FELIÇ PROGRAMA DOBLE A SABADELL
És una llàstima que el segon capítol de
les temporades dels Amics de l’Òpera a Sabadell es redueixi sempre a dues
úniques funcions, a La Faràndula. La manca de subvencions obliga a privar la
resta dels teatres del circuits d’Òpera a Catalunya d’un títol normalment
sarsueler, però que enguany ha estat un doble programa, integrat per dues de
les òperes més simpàtiques del gènere: La
serva padrona i Il segreto di Susanna.
Tant l’intermezzo de Pergolesi com
l’òpera en un acte de Wolf-Ferrari demanen una soprano lírico-lleugera, un baix
còmic (o un baríton no molt líric) i un actor, a més d’una posada en escena que
no exigeix moltes complicacions ni especulacions dramatúrgiques que busquin
tres peus al gat al que es redueix a un pur divertiment. Cal, però, tenir
enginy per no caure en els tòpics ni passar-se de frenada en l’ús d’un humor
que pot caure en el broc gros si no es controlen els mecanismes del gag en la seva justa mesura. I cal dir
que Carles Ortiz se n’ha sortit, amb un treball escènic pulcre, net, senzill i
transparent, emmarcant l’acció escènica en un espai ben dissenyat per Jordi
Galobart i molt ben il.luminat per Nani Valls, i amb picades d’ullet que
relacionaven els dos títols.
La direcció musical de Santiago Serrate ha
buscat i trobat la transparència d’ambues partitures, si bé una mica més de
matís en el color i el fraseig (especialment en La serva padrona) hauria millorat el rendiment de la ja de per si
notable Simfònica del Vallès.
El nivell vocal ha estat a l’alçada, amb
repartiments homogenis ben complementats per l’actor embotit en la pell de
Vespone (La serva padrona) i Sante (Il segreto di Susanna): un flexible i
camaleònic Miquel Gorriz, senzillament admirable.
Serpina, la criada mestressa, era assumit
per Sara Blanch, soprano de timbre líric, amb la justa lleugeresa i picardia
quan la part ho demana, i molt musical. Madura vocalment i amb la sensualitat
que demana el personatge, Beatriz Jiménez Marconi ha estat una Susanna generosa
amagant el seu segreto, i esplèndida
en passatges com “O gioia la nube leggera”.
El capítol masculí ha anat a càrrec de
Juan Carlos Esteve (Uberto) i Enric Martínez-Castignani (Conte Gil). Aquest
últim, per cert, entre els concerts del Life
Victoria del que és director artístic. Un cop més, ha demostrat que
l’expressivitat en el cant és el seu plat fort, tot i que el color ha estat
aquest molt més homogeni que en altres ocasions. Molt bé, igualment, Esteve a La serva padrona, estilísticament molt
adequat en el context d’una òpera divuitesca com la de Pergolesi, tot i que
Uberto potser demana uns greus més rotunds en alguns passatges.
0 Comments:
Publicar un comentario
<< Home