TEMPORADA 2015-16 DEL LICEU

El seny d’una banda, però també la capacitat de continuar presentant propostes que segueixin fent del Liceu un teatre d’òpera que ha de mantenir la seva preeminència a escala internacional, semblen ser les notes dominants de la propera temporada 2015-16 presentada avui als mitjans de comunicació.

Christina Scheppelmann ha assumit gran part de la programació tancada per Joan Matabosch, però ha aportat grans de sorra que són molt més que això, ja que semblen apuntar quines seran les seves línies futures d’actuació. Començant per un Benvenuto Cellini (tardor del 2015) que no tan sols suposa el retorn de Berlioz al teatre de La Rambla (a l’espera que algú se’n recordi algun dia de Les Troyens), sinó també l’aposta per un director d’escena tan singular com Terry Gilliam. Singular i iconoclasta però que no és dels que busquen l’escàndol per l’escàndol. En la línia, en definitiva, que va anunciar la directora alemanya en la seva primera trobada amb la premsa barcelonina, l’estiu passat.

L’altre element destacable de la gestió artística de Scheppelmann és la seva confiança en cantants de casa, joves però amb carreres més o menys encarrilades. El cas d’Albert Casals seria un d’ells, per no parlar de la soprano guanyadora del primer premi de l’edició d’enguany del Viñas, Olga Kulchysnka, que serà Musetta al segon repartiment de La bohème.

La temporada operística, després de l’espectacle de ballet amb El llac dels cignes a càrrec de l’English National Ballet i amb la presència de Tamara Rojo., comença el 7 d’octubre amb un Nabucco amb Ambrogio Maestri en el rol titular. Verdi acabarà sent l’autor més programat, perquè s’hi afegeixen un Otello amb Alexander Antonenko i un Simon Boccanegra que servirà per festejar el 50è aniversari de Plácido Domingo d’ençà del seu debut al Liceu. I que ara torna com a baríton, com se sap.

Dos seran, tanmateix, els “moros de Venècia” presents a l’escenari del Liceu, perquè l’Otello de Verdi compartirà escenari amb el de Rossini –això sí, en versió de concert- amb Gregory Kunde. Duel de tenors-titans, dels que fan il.lusió. Si a això afegim que l’òpera rossiniana no puja a l’escenari del Liceu des del 1877, entendreu que la salivera faci acte de presència.

No sé fins a quin punt la programació del Teatro Real ha condicionat la del Liceu. Ho dic perquè programar en versió semi-escenificada Written on Skin de George Benjamin –amb direcció musical del mateix compositor- un sol dia (16 de març) i just 24 hores abans que la mateixa òpera s’escolti a la capital espanyola, fa tuf d’una certa competència. Això sí, el Real s’haurà apuntat la primícia de presentar l’espectacle de la Komische Oper berlinesa, una Flauta màgica inspirada en l’univers cinematogràfic de Buster Keaton... sense que s’anunciï el director musical. Al Liceu, l’òpera de Mozart tancarà temporada el 28 de juliol.

Abans, haurem tingut l’oportunitat de tancar Anell del Nibelung amb un Götterdämmerung que ha estat a punt de caure del cartell, de recuperar La Bohème amb posada en escena de Jonathan Miller i amb direcció musical de Marc Piollet davant d’un doble repartiment (juny i juliol del 2016) i d’assistir a les lluites entre els Capuletti e I Montecchi amb tres noms de pes: Elina Garança, Patrizia Ciofi i Antonino Siragusa. I atenció al segon repartiment de l’òpera belliniana, perquè Silvia Tro Santafé, Ekaterina Siurina i Celso Albelo prometen i de valent. La quota tardobelcantista, per cert, té un altre al.licient, el debut de Juan Diego Flórez com a Edgardo al llarg de les funcions de Lucia di Lammermoor que seran, per a molts, un bon regal de Nadal (les 14 funcions del títol donizettià es faran entre el 4 i el 29 de desembre).

Una tercera òpera en versió de concert (Serse, amb direcció de Spinosi), un recital de Joyce DiDonato, un concert amb Diana Damrau i una programació de concerts que inclou entre els seus atots el nom de Riccardo Muti, asseguren la qualitat d’una temporada que, pel que algú ens ha dit, plantejarà una política de preus revisats a la baixa. Tant de bo.

I atenció a la programació infantil, perquè caldrà estar atents a Aria Kadabra, proposta que sintetitza els conctinguts de la temporada en clau de màgia. Cal no perdre de vista la pedrera de joves espectadors, potencials mantenidors del futur del primer equipament cultural de casa nostra.