19.1.15

VEUS DE PROGRAMA DOBLE AL LICEU



Com en aquelles sessions de cinema de barri, de sessions que ja no existeixen en cinemes que tampoc existeixen en barris que aviat deixaran d’existir, el Liceu ha programat una sessió doble d’òpera. Es podria dir que són dues cares d’una mateixa moneda, perquè tant Una voce in off de Xavier Montsalvatge com La voix humaine de Francis Poulenc focalitzen l’atenció dramàtica en un personatge femení, tot i que l’òpera del músic gironí complementi la partitura amb dos personatges més, un baríton i un tenor. Aquest ultim canta “in off” perquè es tracta de la veu de Claudio, el marit mort d’Angela, que ha deixat enregistrada la seva veu.
Paco Azorín, que s’està revelant com un dramaturg amb idees francament interessants, ha llegit en clau psicologista Una voce in off, reforçant el cantó més explícitament sexual i amb una posada en escena en què l’element simbòlic no es contradeia amb l’espai realista delimitat per l’escenografia. Per contra, el monodrama de Poulenc, tot i la idea interessant d’un espai que va quedant reduït poc a poc al telèfon, una butaca, la banyera i el personatge femení, va tenir poc relleu dramàtic. Azorín ha volgut, suposo, recolzar-se en la dimensió de cantactriu que ha de tenir la protagonista, però la cosa ha quedat a mig camí. En part a causa de la prestació de María Bayo, musicalment molt solvent, però plana pel que fa a expressivitat. I és que les paraules de Cocteau han de clavar-se com a ganivets esmolats a l’estómac de l’espectador. La soprano navarresa les va cantar molt bé, però sense el patetisme tràgic que cal esperar d’una part com aquesta. Dit d'una altra manera: si quan surts de veure La voix humaine tens ganes de menjar una coca de Llavaneres a la pastisseria Escribà de La Rambla, és que alguna cosa no ha acabat de funcionar.

En el cas d’Una voce in off, Ángeles Blancas va ser una Angela lliurada en cos i ànima. És una cantant generosa, que ho dóna tot amb un volum envejable i una projecció indiscutible. Però els aguts calants i una veu engolada al llarg de cinquanta minuts de funció ens fan pensar que la soprano espanyola està prenent un rumb equivocat en el seu repertori, cosa que seria una llàstima. Va comptar com a company amb el bon ofici d’Antoni Comas, bon coneixedor de la part de Claudio, que ha interpretat en diverses ocasions. Per contra, el Mario de Vittorio Prato va ser del tot insuficient, tant en presència escènica com en autoritat vocal: veu molt vibrada, d’escàs relleu i sense personalitat.
El capítol orquestral i coral va tenir molt bons moments: elegant prestació del cor de la casa a Una voce in off i fluïdesa i transparència la de l’OBC en les dues partitures, gràcies al detallisme d’un Pablo González que va saber mimar, a més, el cant de les dues senyores protagonistes d’aquest programa doble de diumenge a la tarda al Liceu. Però de tot plegat esperàvem més. Molt més... Això sí, la Coca de Llavaneres estava boníssima...!