19.12.14

REPARTIMENT DE SOMNI EN LA "MARIA STUARDA" AL LICEU



Hi ha òperes que tan sols es poden defensar amb repartiments ja no de luxe, sinó de somni, d’aquells que no facin enyorar un passat que, en matèria de belcantisme romàntic, està farcit de noms daurats. La cosa, és clar, es produeix en comptades ocasions, i aquest cop el Liceu l’ha encertada de ple amb una Maria Stuarda que sobre el paper tenia totes les garanties, confirmades damunt de l’escenari. I això que la producció que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser de l’òpera de Doniztetti és molt desigual, amb escenes que funcionen i d’altres que ratllen el ridícul. L’aposta d’un vestuari contemporani mantenint les dues reines habillades a la manera elisabetiana no troba el seu encaix en una dramatúrgia de llums i ombres, però que tampoc no molesta.
Deia que l’encert era el repartiment, i això inclou els sis papers integrants, des dels més secundaris com els de Cecil (solvent Vito Priante) o Anna (sinuosa Anna Tobella) fins al trio protagonista, passant pel sempre encertat Michele Pertusi en la pell de Talbot.
Javier Camarena és un tenor que segurament tindrem més vegades al Liceu. I esperem que amb papers molt més llargs que el de Leicester. En tot cas, la seva ha estat una prestació esplèndida pel fraseig, l’estil, la ductilitat i un timbre preciós.
Sempre m’ha agradat Silvia Tro Santafé, però potser (o sense el potser) aquesta ha estat la seva millor actuació al Liceu. Elisabetta de ressonàncies expressives, carregant amb mala bava contra la seva cosina i en un estat vocal envejable. La veu no té un gran volum, però està ben projectada i la línia és impecable.
Després d’haver llegit diverses crítiques (bones i no tan bones) sobre la interpretació que Joyce DiDonato ha anat fent del rol titular, hi havia molt d’interès en escoltar-la com a Maria Stuarda. Ja poden dir missa, que la cantant nord-americana ÉS Stuarda sense pal.liatius. És evident que, en no ser soprano, l’esforç en els sobreaguts es nota, però el centre és meravellós, i els greus són rotunds i ressonants. L’expressió resulta immillorable i el fraseig i la coloratura d’herència rossiniana són contínues lliçons magistrals. A més, és una artista entregada, que ho dóna tot sobre l’escenari, i això és d’agrair, especialment en una obra que si no es canta així no val la pena ni d’abordar.
Dirigia l’orquestra un veterà molt bregat en aquest tipus de repertori: Maurizio Benini, davant d’una solvent formació orquestral titular, sense estridències ni errades i amb passatges resolts amb gust exquisit. El mateix podem dir d’un cor, capitanejat per Peter Burian, homogeni en totes i cadascuna de les seves seccions.

17.12.14

TRAMUNTANA NETREBKO AL PALAU



L’esperadíssim debut d’Anna Netrebko al Palau va superar totes les expectatives: pletòrica de facultats, lliurada al públic, simpàtica i amb desimvoltura escènica, la glamurosa soprano russa va exhibir un mostrari de bondats ja des de la seva primera aparició, amb una generosa i portentosa escena de Lady Macbeth del primer acte del Macbeth de Verdi. El compositor italià va ser el protagonista de la primera part, complementada amb l’ària de sortida de Leonora d’Il trovatore i conclosa amb el duet d’Otello.
L’únic element fluix de la vetllada va ser el tenor Yusif Eyvazov, parella actual d’Anna Netrebko, i que exhibeix un volum estentori, mal controlat, i una insofrible emissió de coll.
Mal menor, en definitiva, atès l’interès que desperta sempre una Anna Netrebko que va  cenrar la segona part en el verisme. Força i magnetisme els de “La mamma morta” d’Andrea Chénier i exhibició del vessant més líric de la Netrebko en pàgines en què el domini de les mitges veus i el cant lligat són els protagonistes. I això recau en “In quelle trine morbide” de Manon lescaut, en “Io son l’umille ancella” d’Adriana Lecouvreuro en la meravellosa ària de la lluna de Rusalka que va ser un dels bisos oferts per la soprano russa davant del públic rendit als seus peus i que havia exhaurit totes les localitats del Palau.
Les muses de l’escenari semblaven, en aquesta ocasió, més vinclades que mai davant d’una exhibició generosa de tècnica i d’art perfectament ensamblats, i davant d’una complidora Simfònica del Vallès dirigida per un obedient Massimo Zanetti, sempre al servei de l’autèntica protagonista, la diva per excel.lència de l’òpera al segle XXI, una tramuntana que va bufar, fresca i amb força, per les parets de l’auditori modernista.