21.12.13

MERAVELLÓS REGAL NADALENC AL LICEU



Sobre el paper, aquesta Cendrillon tenia un final feliç assegurat. Començant per la bona predisposició a què em va sotmetre, fa temps, el DVD editat per Virgin i que recull l’estrena de l’òpera de Massenet al Covent Garden de Londres, que juntament amb el Liceu, l’Òpera de Lille i la Moneda de Brussel.les –a més del Liceu- coproduïen el muntatge. Tres de les intèrprets d’aquella estrena (Joyce DiDonato, Alice Coote i Ewa Podlés) interpretaven els mateixos personatges a Barcelona, cosa que ha repercutit en la seguretat i en el coneixement de la producció, feliçment estrenada a la capital catalana coincidint, a més, amb la primera vegada que es veu Cendrillon a casa nostra.
El catàleg de Jules Massenet inclou partitures sensacionals, autèntiques obres mestres, al costat de partitures perfectament prescindibles. Cendrillon estaria a un nivell mig, perquè evidentment no és Manon o Werther, però tampoc no és una partitura menyspreable. Diguem que és d’aquelles obres que, ben defensada amb una bona interpretació i amb un bon espectacle, pot acabar resultant brillant. I això és el que passa en aquesta ocasió i amb aquestes representacions al Liceu, que s’allargaran fins al 7 de gener amb dos repartiments. Un magnífic regal de Nadal, ben embolicat i que pot fer les delícies d’aficionats a l’òpera i als amants dels bons espectacles, en què tots els elements que el constitueixen funcionen en un perfecte engranatge.

Una brillant posada en escena

Laurent Pelly és un director perfecte en el registre còmic. Els seus muntatges sobre operetes de Jacques Offenbach (especialment La grande duchesse de Gérolstein i La belle Hélène, senzillament antològics) demostren que l’equip que aplega en el disseny d’escenografia, il.luminació i, sobretot, la coreografia de Laura Scozzi funciona al servei de la narració amb imaginació i amb inventiva. Fins i tot en òperes com Giulio Cesare, el muntatge de la qual, a París fa un parell d’anys, em va resultar força suggerent. Potser per això em va decebre, fa un any, quan al Liceu –on havia presentat amb gran èxit una memorable Fille du régiment- no va acabar d’extreure el bo i millor de l’Offenbach de Les Contes d’Hoffmann, excessivament seriosos i austers atès l’estil d’un Pelly que sembla fet per a la comèdia. I per a la màgia, perquè aquesta Cendrillon no oblida el component “féerique” inherent al conte original de Perrault. El vestuari (del propi Pelly) reforça la caricatura en el marc de l’escenografia de Barbara de Limburg que ens introdueix de ple en un llibre que s’obre als nostres ulls quan entrem a la sala del teatre, a teló obert.

Equip musical unitari

Al.ludia més amunt al fet que Cendrillon és una òpera que tan sols es pot defensar amb una bona interpretació. Si fa dues o tres dècades era Frederica von Stade la Lucette de referència, ara ho és Joyce DiDonato, que torna a vestir-se al Liceu els parracs de Ventafocs després que, fa sis anys, ho fes per servir-nos una memorable Cenerentola rossiniana. No hi fa res que alguns sobreaguts resultin un pèl tibants, o que el vibrat que exhibeix la mezzo de Kansas no sempre sigui ortodox. Compta l’elegància en el fraseig, la interpretació emotiva, l’emissió i la projecció, i el saber estar en escena. L’acompanyava en el sentiment una Alice Coote sensacional com a Príncep Blau, de timbre suficientment vellutat i una melangia en el cant del tot convincents. Annick Massis ha estat massa anys absent del Liceu i el seu retorn amb un paper escenificat com el de Fada no podia ser-li més adequat. Facilitat descarada en els sobreagust, picardia en un cant generós i carismàtica presència escènica van convertir-la, juntament amb DiDonato, en una de les grans triomfadores de la nit. Tot això, esclar, al costat d’una Ewa Podlés hilarant en la pell d’una grotesca Madame de la Haltière i amb una cavernositat vocal que confirma un cop més que la cantant polonesa és LA contralt per excel.lència dels nostres dies.
El paper de Pandolfe és massa petit per a un baríton de la categoria de Laurent Naouri, un altre dels habituals en les produccions de Pelly. El senyor Dessay va abordar bé el paper del pare de Lucette, tot i que li recordem papers molt més brillants al Liceu, sense anar més lluny els rols “diabòlics” de Les Contes d’Hoffmann de la temporada passada.
Molt bé les dues germanastres “lletges”, Noémie (Cristina Obregón) i Dorothée (Marisa Martins) amb un bon estol de secundaris i un brillant paper del cor de la casa, algunes membres del qual van desfilar com a princeses pretendents al tron en el segon acte de l’òpera.
Després de l’èxit obtingut l’any passat amb Rusalka per aquestes mateixes dates, Andrew Davis ha signat, un cop més, una direcció esplèndida davant del rendiment afortunat de l’orquestra titular. So brillant, compacte i rodó al servei d’una partitura no especialment antològica però que en mans de l’equip que la fa possible al Liceu esdevé el primer regal que hem rebut en aquestes festes que ja s’apropen.
BON NADAL A TOTHOM!

4.12.13

LES NOCES DE JACOBS



L’audició en versió de semi-concert, o si es vol semi-escenificada de Les noces de Fígaro al Palau de la Música confirma el maridatge definitiu entre René Jacobs i el públic de Barcelona. El cicle mozartià, iniciat la temporada passada amb La flauta màgica, seguirá al llarg de les temporades 2014-15 (amb Don Giovanni) i 2015-16 (amb Così fan tutte), alternant dues de les formacions habituals en la trajectòria actual de Jacobs: l’Orquestra Barroca de Freiburg i l’Akademie für Alte Musik de Berlín.
En el cas que ens ocupa, hem assistit a una lectura vigorosa, nerviosa, no exempta de profunditat psicològica però indubtablement iconoclasta que el director belga fa de la partitura mozartiana. Atent al desenvolupament dels recitatius secs, que dirigeix des del podi, perspicaç en la concepció revolucionària de Les noces de Fígaro amb l’enfrontament entre la secció de corda separada del vent, Jacobs aconsegueix el miracle: que una obra tan justament cèlebre com la primera que obre la trilogia del binomi Mozart-Da Ponte esdevingui nova a les nostres orelles, i es confirma la qualitat que ja coneixíem de l’enregistrament fet fa uns anys per Harmonia Mundi. Hi contribueix de manera definitiva una formació instrumental de luxe com l’Orquestra Barroca de Freiburg i, en aquest cas, la bona prestació del Cor de Cambra del Palau.
Una de les característiques del treball de Jacobs a nivell operístic és la formació d’un equip vocal unitari. És el que ha passat amb aquestes Noces, si bé en aquest cas la divisió femenina era de primera mentre que la masculina ha quedat un nivell per sota. De la primera, cal destacar especialment les veus sinuoses de Sophie Karthäuser i Anett Fritsch, Susanna i Cherubino respectivament, a les que cal afegir la notable Comtessa de Rosemary Joshua, dolça a “Porgi amor” i potser poc enyoradissa a “Dove sono”. Pietro Spagoni és un Comte musical però amb un timbre poc autoritari (i això es palesa ostensiblement a l’ària del tercer acte), al costat del Figaro engolat de Konstantin Wolff. Al Basilio de Thomas Walter (compaginant, com a l’estrena a Viena de l’òpera el 1786) el paper de Curzio, no li van fer cap favor incloent-li l’ària del quart acte, una pàgina que, com l’ària de Marcellina (ben cantada per Isabelle Poulenard) mai no és un pecat mortal suprimir. Complementaven el repartiment un Markos Fink solvent en la pell de Bartolo i Antonio (una altra solució pròxima a l’estrena de l’òpera) i la complidora Barbarina de Lore Binon.

El joc escènic de mínims va funcionar, amb algun element d'atrezzo (per exemple, el sofà on s’amaguen Cherubino i el Comte al primer acte) i vestuario actual “ad hoc”. No cal dir que els subtítols projectats (bona inciiativa i molt millor que no pas la inclusió del text al programa de mà, de lectura farragosa en la penombra) van contribuir al seguiment de la complexa trama de la “folle journée”.


El nombrós públic que gairebé omplia el Palau vaovacionar dempeus, i passada la mitjanit, un treball d’equip rigorós, especialment un director i una orquestra que van contribuir a convertir la vetllada en una veritable festa mozartiana.