MERAVELLÓS REGAL NADALENC AL LICEU

Sobre el paper, aquesta Cendrillon tenia un final feliç assegurat. Començant per la bona predisposició a què em va sotmetre, fa temps, el DVD editat per Virgin i que recull l’estrena de l’òpera de Massenet al Covent Garden de Londres, que juntament amb el Liceu, l’Òpera de Lille i la Moneda de Brussel.les –a més del Liceu- coproduïen el muntatge. Tres de les intèrprets d’aquella estrena (Joyce DiDonato, Alice Coote i Ewa Podlés) interpretaven els mateixos personatges a Barcelona, cosa que ha repercutit en la seguretat i en el coneixement de la producció, feliçment estrenada a la capital catalana coincidint, a més, amb la primera vegada que es veu Cendrillon a casa nostra.

El catàleg de Jules Massenet inclou partitures sensacionals, autèntiques obres mestres, al costat de partitures perfectament prescindibles. Cendrillon estaria a un nivell mig, perquè evidentment no és Manon o Werther, però tampoc no és una partitura menyspreable. Diguem que és d’aquelles obres que, ben defensada amb una bona interpretació i amb un bon espectacle, pot acabar resultant brillant. I això és el que passa en aquesta ocasió i amb aquestes representacions al Liceu, que s’allargaran fins al 7 de gener amb dos repartiments. Un magnífic regal de Nadal, ben embolicat i que pot fer les delícies d’aficionats a l’òpera i als amants dels bons espectacles, en què tots els elements que el constitueixen funcionen en un perfecte engranatge.

Una brillant posada en escena

Laurent Pelly és un director perfecte en el registre còmic. Els seus muntatges sobre operetes de Jacques Offenbach (especialment La grande duchesse de Gérolstein i La belle Hélène, senzillament antològics) demostren que l’equip que aplega en el disseny d’escenografia, il.luminació i, sobretot, la coreografia de Laura Scozzi funciona al servei de la narració amb imaginació i amb inventiva. Fins i tot en òperes com Giulio Cesare, el muntatge de la qual, a París fa un parell d’anys, em va resultar força suggerent. Potser per això em va decebre, fa un any, quan al Liceu –on havia presentat amb gran èxit una memorable Fille du régiment- no va acabar d’extreure el bo i millor de l’Offenbach de Les Contes d’Hoffmann, excessivament seriosos i austers atès l’estil d’un Pelly que sembla fet per a la comèdia. I per a la màgia, perquè aquesta Cendrillon no oblida el component “féerique” inherent al conte original de Perrault. El vestuari (del propi Pelly) reforça la caricatura en el marc de l’escenografia de Barbara de Limburg que ens introdueix de ple en un llibre que s’obre als nostres ulls quan entrem a la sala del teatre, a teló obert.

Equip musical unitari

Al.ludia més amunt al fet que Cendrillon és una òpera que tan sols es pot defensar amb una bona interpretació. Si fa dues o tres dècades era Frederica von Stade la Lucette de referència, ara ho és Joyce DiDonato, que torna a vestir-se al Liceu els parracs de Ventafocs després que, fa sis anys, ho fes per servir-nos una memorable Cenerentola rossiniana. No hi fa res que alguns sobreaguts resultin un pèl tibants, o que el vibrat que exhibeix la mezzo de Kansas no sempre sigui ortodox. Compta l’elegància en el fraseig, la interpretació emotiva, l’emissió i la projecció, i el saber estar en escena. L’acompanyava en el sentiment una Alice Coote sensacional com a Príncep Blau, de timbre suficientment vellutat i una melangia en el cant del tot convincents. Annick Massis ha estat massa anys absent del Liceu i el seu retorn amb un paper escenificat com el de Fada no podia ser-li més adequat. Facilitat descarada en els sobreagust, picardia en un cant generós i carismàtica presència escènica van convertir-la, juntament amb DiDonato, en una de les grans triomfadores de la nit. Tot això, esclar, al costat d’una Ewa Podlés hilarant en la pell d’una grotesca Madame de la Haltière i amb una cavernositat vocal que confirma un cop més que la cantant polonesa és LA contralt per excel.lència dels nostres dies.

El paper de Pandolfe és massa petit per a un baríton de la categoria de Laurent Naouri, un altre dels habituals en les produccions de Pelly. El senyor Dessay va abordar bé el paper del pare de Lucette, tot i que li recordem papers molt més brillants al Liceu, sense anar més lluny els rols “diabòlics” de Les Contes d’Hoffmann de la temporada passada.

Molt bé les dues germanastres “lletges”, Noémie (Cristina Obregón) i Dorothée (Marisa Martins) amb un bon estol de secundaris i un brillant paper del cor de la casa, algunes membres del qual van desfilar com a princeses pretendents al tron en el segon acte de l’òpera.

Després de l’èxit obtingut l’any passat amb Rusalka per aquestes mateixes dates, Andrew Davis ha signat, un cop més, una direcció esplèndida davant del rendiment afortunat de l’orquestra titular. So brillant, compacte i rodó al servei d’una partitura no especialment antològica però que en mans de l’equip que la fa possible al Liceu esdevé el primer regal que hem rebut en aquestes festes que ja s’apropen.

BON NADAL A TOTHOM!