29.1.12

MOZART I MARTÍN I SOLER AL LICEU

Poc afavorirem Vicent Martín i Soler programant Il burbero di buon cuore al costat de Le nozze di Figaro. Perquè, malgrat les bondats de l'òpera del compositor valencià, per molt que ens diguin que l'any de la seva estrena (1786) va tenir més èxit que Le nozze... qualsevol empal.lideix al costat de Mozart. Ja ho va dir Henri Ghéon en aquelles inclassificables Promenades avec Mozart que calia oblidar el salzburguès per començar a estimar els altres. I s'ha confirmat en aquestes dues vetllades al Liceu.

Un burbero correcte
La producció d'Irina Brook d'Il burbero di buon cuore, que havíem vist a Madrid (i que està editada en DVD) no planteja cap sorpresa ni cap lectura entre línies. Senzillament, perquè la peça és dramàticament feble i es sustenta tan sols en una música amable. Tampoc sé si és una bona idea que les dues àries de Madama Lucilla que s'incorporen al muntatge siguin les de Mozart, perquè en aquests dos moments l'atmosfera canvia i la previsibilitat es converteix en excepcionalitat. Però en tot cas benvingut sigui aquest muntatge, que funciona amb correcció i amb certa precisió.
No va ser tan precís un Jordi Savall que, immers en el drama personal que viu des de fa dos mesos, difícilment ha pogut extreure de la lectura orquestral la guspira còmica o el tremp teatral de la peça. A més, la resposta de l'orquestra liceista va tenir no pocs desajustos i sons en fals que no van acabar de fer justícia al preciosisme de l'obra.
Vocalment, el nivell va ser de notable alt gràcies a algunes individualitats com el gran Ferramondo de Carlos Chausson o la Madama Lucilla de Véronique Gens. Ens va agradar molt més l'Angelica d'Elena de la Merced a Madrid, però a Barcelona ha mantingut la mateixa sensibilitat i ductilitat en el cant, al costat de bons companys de repartiment com la Marina de Patricia Bardon, el Valerio de Paolo Fanale, el Giacondo de David Alegret, el Dorval de Marco Vinco o el Castagna de Josep Miquel Ramon.

Unes Nozze... revisitades
El muntatge de Lluís Pasqual sobre Le nozze di Figaro no és el seu millor treball en matèria operística, però hi ha molts aspectes de l'espectacle que mantenen la frescor i l'encert de la seva estrena, especialment la segona meitat del segon acte i alguns detalls del tercer. Fora d'això, estem davant d'un muntatge que no molesta però que tampoc no passarà a la història: dèiem el 2008 (quan es va estrenar), que "Pasqual deixa de banda el rerefons de crítica social (...) i va al gra, divertint i divertint-se. Importa menys que l’acció s’ambienti del segle XVIII original a uns imprecisos anys 30 del XX, perquè queda una història ben narrada, amb els lògics (però en aquest cas irrellevants) anacronismes de tota funció desplaçada de l’època original". M'hi reafirmo.
El trist nivell orquestral d'Il burbero... d'ahir esdevé alegria en aquesta representació. Christophe Rousset juga amb dinàmiques contrastades i sap extreure un so orquestral net, potser no sempre matisat, però sí al servei de la bellesa de la sensacional partitura. I ha comptat amb un equip vocal majoritàriament jove, majoritàriament de casa i majoritàriament notable. Tan sols el Comte de Borja Quiza ha estat l'element menys interessant del repartiment (tot i que sobrava protestar-lo), a causa d'una veu de volum escàs i d'un timbre poc incisiu per a Almaviva. En canvi, el Figaro de Joan Martín-Royo demostra el domini que el baríton català ha anat adquirint del personatge, al costat de la gran Comtessa que sempre ha estat Maite Alberola. Ainhoa Garmendia és una Susanna delicada i sensual, capaç d'emetre sons apianats d'afinació segura en la seva ària del quart acte. Excel.lent el Cherubino de Maite Beaumont i molt complidors Marie McLaughlin (Marcellina), Gianluca Buratto (Bartolo) i Roger Padullés (Basilio).

22.1.12

VIÑAS ENTRE PROTESTES

Són dies estranys al Liceu. Avui, el col.lectiu de treballadors es concentrava a la porta del teatre per explicar el perquè del seu malestar. "L'òpera més trista, Liceu 2012-?" era el lema de l'enganxina i del pin que es repartia entre la concurrència, abans de l'inici del concert de guanyadors de la 49ena edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas. La protesta és lògica i legitima, perquè afecta el futur immediat de la casa i la seva imatge a ulls del món de l'òpera a escala mundial i també, és clar, dels abonats que són els qui renoven any rere any la seva fidelització al teatre. I mentrestant, la direcció general segueix sense dir ni piu, cosa que escalfa massa els ànims de qui veu el seu futur tenyit d'incertesa.
La tarda, però, era per al Concurs Viñas, a un any de la celebració de les seves noces d'or que s'escauran en un any tan significatiu com el 2013, el de commemoració dels aniversaris del naixement de Verdi i de Wagner i, també, el de l'estrena de Parsifal al Liceu protagonitzat per Francesc Viñas. La seva néta, Maria Vilardell (traspassada el març del 2011) ha estat objecte de l'homenatge d'enguany, tant amb el pregó a càrrec del dr. Josep Lluís Vidal com amb la senzilla però sentida mostra d'avui al teatre, amb preludi de Rakhmaninov interpretat al piano per la mare de Miquel Lerín.
Posats a sintetitzar, l'edició d'enguany torna a demostrar la serietat i el rigor d'un concurs que ha deixat deserta la categoria del Primer Premi Masculí i que no ha premiat cap tenor ni cap baix. Tampoc es pot dir que cap de les veus premiades sigui espaterrant, tot i que hem sentit intèrprets notables, com ara la soprano moldava Olga Busuioc, de veu timbrada i de projecció segura en les dues pàgines interpretades de Txaikovski i Dvorák. També m'ha interessat el tremp, el caràcter i la sensibilitat de la també soprano Jessica Muirhead, exquisida en Mozart i segura en l'escena final del primer acte de La traviata, tot i l'errada garrafal de regidoria, que ha empès un sofert xicot a lliurar un ram de flors quan encara no tocava. Fora d'aquesta anècdota, la d'enguany ha estat una edició del Viñas que constata la suma correcció dels cantants actuals, però la nul.la emoció que susciten unes veus tan ben formades com poc donades al risc. Una mica d'això és del que vaig parlar fa tres dies amb Fiorenza Cossotto quan l'entrevistava a la ràdio. La mateixa filosofia que exhibia ahir a la tarda José Van Dam en la memorable tarda que vam compartir al foyer del Liceu. Tant la mezzo italiana com el baix baríton belga han estat membres del jurat d'enguany. El 2013, el Viñas ha de tirar la casa per la finestra...

17.1.12

L'ANY DEL TITÀNIC AL LICEU

No pretenc ser alarmista, però el símil del centenari de l'enfonsament del Titànic és bo per veure que alguna cosa s'enfonsa, i aquesta no és altra que la salut cultural de casa nostra. Un dels exemples, ben sabuts, és el Gran Teatre del Liceu davant del malestar pel futur de la temporada 2011-12. La cosa ja fa temps que sona i, de fet, un servidor va trucar el mes de desembre al departament de premsa del teatre per preguntar si es farien les funcions del doble programa Zemlinsky (Una tragèdia florentina i El nan). La raó: Sílvia Pérez Cruz anuncia un dels seus concerts el dia 13 d'abril, coincidint precisament amb una de les sessions dedicades al compositor vienès. La resposta va trigar un parell d'hores però va arribar: es tractava d'un error. Per què, des d'aleshores, el concert de la cantant es manté a la cartellera de nvivo.es?
Per altra banda, i com feia saber el Comitè d'Empresa del Liceu fa uns dies en un comunicat enviat a diversos mitjans, és lamentable que la situació d'incertesa hagi transcendit a la premsa sense que els primers interessats, que són els treballadors de la casa, hagin tingut notícies, "tot i les reiterades peticions del Comitè d'empresa per a reunir-nos amb la Direcció General", segons el citat comunicat.
Sabem que fa temps la Direcció General del Gran Teatre del Liceu havia tingut damunt la taula un pla de viabilitat per fer front a la crisi que ja començava a trucar a la porta en forma d'imminents retallades pressupostàries. També sabem que algunes d'aquestes mesures es van desestimar. Potser no haurien evitat la crisi actual, però segur que, d'haver-se pres, haurien atenuat la situació en què ara ens trobem.
A aquestes alçades, pretendre retallar suprimint títols ja anunciats és una bufetada a nivells diversos que en el futur pot tenir conseqüències greus. El nivell artístic assolit en les darreres temporades del Liceu (de fet, des de la seva reconstrucció) és un fet indiscutible i reconegut arreu. El nostre teatre s'està posant al dia amb títols incomprensiblement gens o poc freqüentats, entre ells les dues òperes de Zemlinsky o el Pelléas et Mélisande que també es veu amenaçat sota la fulla de la guillotina pressupostària. Una mesura així demostra ceguesa i no haver sabut fer bé les coses, potser com a fruit de l'entossudiment, de la ingenuïtat, de la incompetència o de les tres coses a la vegada. Buscar culpables seria massa fàcil i no pretenc que es demani el cap de ningú. Però sí que, en un país en què l'autocrítica dista de ser un dels esports més practicats, algú doni explicacions i, si cal, que demani excuses per la feina mal feta (aquella que no té futur, com deien fa uns anys).
Mentrestant, la cultura ni tocar-la. I menys la que no ens aboca a la letargia i a l'ensopiment: posats a retallar, s'haurien pogut eliminar algunes de les vint Bohème programades, o haver eliminat de soca-rel la inoperant Linda di Chamounix que tan sols ha servit per al vedettisme de dues o tres veus certament excecpionals però sense que la cosa hagi anat a més. En canvi, perdura encara el record d'un Grande Macabre que serà deficitari per al teatre, però que ajuda a demostrar que la tasca d'un equipament cultural públic com el Liceu ha d'apostar prioritàriament pel risc i no per la taquilla. Hi ha d'altres estratègies per enfortir la seguretat econòmica de la casa: prioritzar la contractació de serveis externs per a masses estables, per exemple un cor i una orquestra de plantilla contractual més reduïda mantenint fix tan sols el personal imprescindible; reduir encara més el nombre de treballadors de departaments on hi ha gent que (ens consta) fa la meitat de la feina amb el doble de temps; i fins i tot incentivar preus el doble o el triple de cars per a qui s'ho pot permetre, per exemple amb uns packs limitats a base d'òpera+sopar amb els cantants presidint taules ben parades al final de determinades funcions; per no parlar d'incentivar molt més encara el mcenatge privat. I etcètera: no és a mi a qui correspon donar idees, però sí que puc mostrar la meva inquietud davant del que pinta molt més que magre.
Com en altres àmbits, en el de la cultura de diners n'hi ha. Tan sols cal buscar-los, sense que el rigor i el compromís cap al ciutadà en matèria de formació se'n ressenteixin. El Liceu és per damunt de tot un servei públic, i la seva presència en la vida cultural és un fet. Aquell servei públic no s'acompleix a base de donar carnassa, sinó d'apostar per la qualitat, pel risc i també per determinats marges d'error. No es tracta de malbaratar ni de malgastar, però sí de racionalitzar i de repartir millor, sabent que en una temporada hi ha títols de rendibilitat immediata i d'altres que seguiran sent deficitaris. Però és que la cultura és i ha de ser deficitària si el que pretén és contribuir a fer-nos millors persones i millors ciutadans. Més cultes, en definitiva, i no pas a cop de talonari. Vaja, és una opinió...

3.1.12

PER MOLTS ANYS, MONTSERRAT!

No li podem retreure a Montserrat Caballé que exhibís el seu estat vocal (propi d'una dona de 78 anys) cantant dues pàgines compromeses com són l'Habanera de Carmen o "Que le doleur de la terre" de Le roi de Lahore de Massenet. Perquè, de fet, no es tractava d'assistir a cap concert. Diria que tampoc a cap homenatge, sinó senzillament a un plebiscit.
Montserrat Caballé debutava al Gran Teatre del Liceu un 7 de gener de 1962 i, gairebé 50 anys després, les noves parets d'un teatre renovat per dins i per fora li recordaven aquesta nit que ella ha estat i segueix sent una de les artistes més carismàtiques i estimades que han trepitjat el teatre de La Rambla barcelonina. Ella és passat, certament, però també present i futur, i ho demostren les veus que la van acompanyar en una primera part presentada (com la resta de l'acte) per la pròpia soprano. Primer van ser els joves Jinjong Jo, Irina Churilova, Nikolay Baskov, Montserrat Martí i l'excel.lent Pretty Yende els encarregats d'exhibir el mestratge de Caballé, amb resultats desiguals però amb algunes particularitats interessants. Després hi havia un cert "morbo" per veure el retrobament de la soprano barcelonina amb alguns dels seus col.legues, especialment Josep Carreras (a qui va cantar realment el "T'estimo" de Grieg?) o Joan Pons. També van aparèixer els de les recents fornades, com ara Carlos Álvarez (molt irregular) o un pletòric Juan Diego Flórez, a més de l'entranyable María Gallego.
És clar, no es tractava d'anar a gaudir d'un concert amb intèrprets amb les facultats al cent per cent, sinó d'assistir al retrobament de Montserrat Caballé amb alguns dels seus col.legues i amics, alguns dels quals (com Josep Bros, Enric Serra o Jaume Aragall) presents a la sala però que no van pujar a l'escenari i d'altres, com Plácido Domingo, que van enviar un missatge en vídeo.
L'excel.lent exposició mostrada al balcó del foyer, i comissariada per l'amic Santi Vela, complementa l'acte d'aquesta nit, tot i que el Liceu s'hi hauria hagut d'esmerçar més, per exemple amb l'edició d'un programa de mà mínimament decent. La Caballé s'ho mereix. De la mateixa manera que, després de tants anys de carrera, demostra ara que també mereix un fructífer descans.