27.4.09

QUINA SETMANA!

Uf!!!!! Ja s’ha acabat. La setmana va començar intensa, però finalment tornem a viure sequedat operística. Això sí, una mica per allò que mai no estem contents del tot, ara descansarem. Després del Fòrum Europeu de l’Òpera, vàrem tenir l’estrena de La cabeza…, amb els dos repartiments. A Sabadell hi feien Don Giovanni i dues grans senyores es passejaven al Liceu i al Palau responnet als noms d’Edita Gruberová i Cecilia Bartoli. Per no parlar de l’experiència a El Monegal, on els kimonos de Victòria dels Àngels van servir un equip jove i entusiasta per a una funció “a pagès” (que no “de pagès”) de Madama Butterfly. Aquí teniu unes impressions generals d’alguns d’aquests esdeveniments.


Santa Edita

L’any 1978, una relativament poc coneguda Edita Gruberová debutava al Liceu com a Konstanze en unes representacions d’El rapte al serrall. Anys més tard, la presència de la soprano eslovaca ha acabat sent una constant al teatre de La Rambla de Barcelona i amb fidelitat cap a un públic devot que lha escoltada en infinitat de representacions, recitals o versions de concert. Verdi, Bellini i Donizetti han estat els autors que ha representat, sense que Mozart tregués el cap en alguna d’aquestes inoblidables vetllades. És una llàstima que hagin hagut de passar 31 anys per retrobar la Gruberová mozartiana. I ho és perquè, tot i mantenir al seu lloc les agilitats, les capacitats per als terribles salts intervàl.lics i per dibuixar les textures melòdique d’immarcessible eficàcia, els truquets amb què la soprano ha sembrat el seu estil peculiar per a l’últim belcanto no convencen davant d’unes partitures com les mozartianes, en què no es pot fer cap tipus de trampa. En conseqüència, si es vol cantar Mozart amb més de 60 primaveres, cal fer servir recursos que vencen però que no convencen.

I tanmateix, va ser un concert esplèndid, saludat amb ovacions i signes emotius d’un públic devot, lliurat a la “seva” diva, cec de passió cap a Santa Edita. Va ser després d’una sessió en què varen lluir pàgines de gran dificultat, com les dues àries del segon acte que Konstanze té reservades al Rapte… (incloent el temut “Marten aller Arten”), l’ “Ach, ich fühl’s” de La flauta màgica (molt justet en afinació i massa esllanguit), l’“E Susanna non vien… Dove sono” i “Giunse alfin il momento… Deh vieni non tardar” de Le nozze di Figaro (molt millor la Susanna del bis que la Comtessa) i dues àries (Donna Ana i Donna Elvira) de Don Giovanni. Als bisos, a més del “Deh vieni non tardar”, es va incloure el bestial “D’Oreste d’Aiace” d’Idomeneo com a cirereta d’un pastís que molts van poder degustar amb golafreria gens amagada. Ho servia en safata de plata un Sebastian Weigle divertit i divertint-se davant de la complidora Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu.


Santa Cecília, patrona de la música

La vocalitat, el cant, fins i tot l’òpera, tenen quelcom (o molt) de circ. Perquè sovint, i especialment quan parlem de l’últim període del belcanto italià (primer terç del segle XIX), les obres escrites per als salons o per als teatres buscaven l’exhibició, de vegades pirotècnica, dels divos i dives de torn.

Va ser l’endemà de l’exhibició de vocalitat mozartiana d’Edita Gruberová quan Cecilia Bartoli es va encarregar d’encendre la passió voraç del públic mitòman en un Palau amb entrades exhaurides però de butaques no ocupades en la seva integritat (sembla que hi havia recital de gols a can Barça). Al programa, els Rossini, Donizetti, Bellini de saló i els membres de la família dels García van treure el cap entre pentagrames ben acotxats pel piano de Sergio Ciomei.

La mezzosoprano (o soprano?) romana és conscient dels seus encants, de les seves possibilitats i de les seves limitacions. Treu simpatia pels quatre costats i del seu generós escot, i sap ficar-se el públic a la butxaca. També té els seus truquets i exhibeix el que té, que no és poc: fraseig impecable, bon gust indiscutible, descarada messa di voce i color de vellut. És ben veritat que la veu no té molt volum, però també hi ha cotxes petits que corren a les mil meravelles. D’acord, abusa d’un efectisme “marca de la casa” per a les agilitats i el cant martellato. Però la diferència entre un simple cantant i un artista rau en el fet que el primer es limita a entonar el que hi ha escrit i el segon electritza. A alguns, el cant de Cecilia Bartoli no els emociona. Molt bé. Però ningú no es discutirà el carisma i la seguretat, ni una màgia especial que va més enllà del marquèting (i d’això la senyora val a dir que en sap molt). El recital de dimecres va ser espectacle pur, generós i amb no poques dosis del saber fer d’aquesta dona que és, per damunt de tot, una gran artista.


Parèntesi a El Monegal

Hi ha dues menes de bojos, els qui es creuen ser Napoleó i els qui munten òpera en espais tan aparentment allunyats del món com una casa de pagès. Els primers han de ser prudentment reclosos en centres neuropsiquiàtrics, més que res perquè no prenguin mal ni en facin prendre als altres; els segons haurien de tenir un monument en tota plaça pública d’on portin la bona nova operística. En Josep i la Patri són d’aquesta segona mena de bojos. Els podeu trobar a El Monegal, un hotel encisador, ubicat a una atiga masoveria regentada per aquell parell de tocats de l’ala, liceistes de pro i especímens estranys que responen a l’adjectiu de romàntics.

Empesos per la seva devoció cap a Victòria dels Àngels, li han muntat un homenatge amb exposició inclosa. I per acabar-ho d’adobar se les van empescar per muntar una curiosa versió de Madama Butterfly amb vestuari de l’enyorada soprano i amb acompanyament pianístic de Marco Evangelisti davant d’un piano que el 2010 farà cent anys. La cosa s’ubica a Guixers, municipi al peu de Sant Llorenç de Morunys. El Monegal, de fet, és un luxe, una oportunitat i un tros de cel. Un luxe perquè aquest país petit té petites grans coses que estan a l’abast de tothom (i la relació qualitat preu aquí no es pot discutir); una oportunitat perquè permet gaudir d’un pulmó en tots els sentits, amb (bona) música inclosa. I un tros de cel perquè, a més de la música, els plats que cuina la Patri tempten el més descregut de pensar que, ni que sigui per uns moments, Déu existeix materialitzat en la pasta de sípia, la coca de llagostins o el gelat de violeta. Tot i que sempre hi haurà la simpàtica nota del dimoni escuat encarnat en la simpatia llaminera de la Sila, argent viu i ànima d’El Monegal, disposada a mantenir una conversa del tema que sigui amb el més insignificant dels comensals, que acabarà per cedir als seus encants.

Mónica Luezas, Inés Moraleda, Albert Deprius i Carles Daza van garantir la vetllada dissabte a la tarda, amb un públic lliurat als encisos de la partitura pucciniana. Una tarda per al record pel seu caràcter entranyable i únic. Irrepetible.


Digne Don Giovanni a Sabadell

Deixant de banda la seva qualitat (indiscutible), Don Giovanni és de les òperes més difícils i complexes del repertori, tant per la proposta triada per a la seva posada en escena com per l'execució musical. Ja comença a poder-se titllar de miracle el fet que, malgrat aquestes (i altres) dificultats, els Amics de l’Òpera de Sabadell hagin pogut posar punt final a la XXI temporada amb quelcom més que dignitat davant del repte de muntar una òpera com la mozartiana, que ja s'havia presentat en dues ocasions anteriors.

Pau Monterde concep un espectacle narrativament molt linial i al servei del drama, i que aprofita les limitacions de pressupost per incidir en el minimalisme de traç fi i en la foscor que sempre he envoltat la llegenda de Don Joan. Malgrat que alguna escena és fluixa (com la de l'aparició del Commendatore i la davallada de Don Joan als inferns), s'ha tret força partit al disseny escenogràfic d'Elisabet Castells i al vestuari de Ramon B. Ivars.

Daniel Martínez, director del Cor d'Amics de l'Òpera, ha optat aquest cop per tornar al fossat per dirigir la música davant de la Simfònica del Vallès. Al director valencià li ha mancat la subtilesa per fer de l'execució una peça realment mozartiana, i és que estilísticament el compositor de Salzburg va brillar poc tot i els lloables esforços que es van quedar aquí, presumiblement per la consabuda i remaleïda manca d'assaig, etern problema en aquestes produccions sabadellenques, que indubtablement milloren a mesura que s'escampen pel circuit d'Òpera a Catalunya.

I és que aquesta, com deia més amunt, és de les òperes més difícils de la història del gènere. I tot i la manca d'assajos, s'ha arribat a un nivell de dignitat si sumem les variables en la qualitat dels intèrprets. Van haver-hi altibaixos, però van destacar-se els aspectes positius damunt dels mediocres o dels definitivament dolents. Per exemple, el gran Don Ottavio de Carles Cosías, de línia impecable, bon gust i fraseig immaculat. O el bon ofici de Maribel Ortega en la pell d'una Donna Anna de caràcter, tot i que Mozart no sigui precisament l'autor que més escau a la veu de la soprano andalusa.

Encapçalava el repartiment el baríton mexicà Carlos Andrade, un Don Joan rotund però poc aristocràtic; Elvira va ser una Montserrat Martí fora d'estil tot i el cant esforçat de la soprano catalana. Dolça i sensual, la Zerlina de Patrícia Rojas hauria excel.lit si hagués projectat millor una veu emesa amb lleugera inseguretat. Notable Masetto d'Alexis Trejos al costat d'un Leporello de gust dubtós en la veu de Pavel Buchkov. I, finalment (i és una llàstima), impossible Commendatore de Vasco Fracanzani.

Altibaixos, doncs, que no impedeixen que es primés per damunt de tot la dignitat al servei de l'òpera mozartiana i en el marc de la temporada oficial però també de l'Escola d'Òpera de Sabadell, que l'any que ve presentarà Così fan tutte.

21.4.09

L'ECLECTICISME DE PALOMAR AL LICEU

El compositor badaloní Enric Palomar (1964) sempre s’ha definit pel seu eclecticisme. Deixant de banda la seva obra orquestral i instrumental, el catàleg operístic (que inclou Ruleta. Ópera para un fin de siglo i Juana) s’amplia ara amb La cabeza del Bautista, encarregada pel Gran Teatre del Liceu que n’ha vist l’estrena absoluta. I novament la barreja d'estils fa acte de presència, però no pas des de l’exhibicionisme buit sinó des del respecte cap a una tradició en què es troben traces de Falla, Bartók, Xostakòvitx, Stravinski i fins i tot una cita de la straussiana Salomé. De fet, el llibret de Carlos Wagner adapta la peça homònima de Valle-Inclán, un esperpent en què el decadentisme de Salomé projecta de manera inequívoca la seva ombra.

Palomar és un excel.lent orquestrador i La cabeza del Bautista mostra la maduresa del compositir capaç de generar interessants textures orquestrals, amb passatges inquietants per subratllar la negror del llibret. Però és en el tractament vocal on es perden algunes oportunitats d’or per fer de La cabeza del Bautista una gran òpera. També és cert que l’aspror del llenguatge de Valle-Inclán és enemic declarat de la música, però hi ha recursos negligits (com per exemple una mínima estructura melòdica) que es troben a faltar.

La posada en escena de Carlos Wagner denota el treball de bracet amb el director. El resultat fa plena justícia a l'esperit de Valle-Inclán, amb algunes referències a l'univers de Buñuel, continuador lògic de la imatge d'una Espanya en decadència en clau cinematogràfica.

El treball, tanmateix, deixa veure l’esforç i els bons resultats, començant per l’atenta batuta de Josep Caballé Domènech i de José Luis Basso davant de l’orquestra i el cor titulars del teatre. En escena, Ángeles Blancas és una Pepona entregada a tots nivells, malgrat una part esgotadora que l’obliga a salts intervàl.lics compromesos i a mantenir-se en el registre sobreagut al llarg de l’última mitja hora. José Manuel Zapata va ser un Don Igi de luxe per a una part igualment compromesa. La veu i el fraseig nobles d’Alejandro Marco-Buhrmester no van impedir que es constatés que el volum del baríton alemany d’origen espanyol mostrés la seva escassedat i Michael Kraus va ser un excel.lent cec al costat de diversos papers secundaris que van contribuir a l’èxit de l’estrena d’una partitura que requeriria millor implicació per part del teatre a l’hora de ser difosa i explicada per evitar les reticències de part del públic davant d’una estrena d’una òpera a càrrec d’un compositor de casa nostra.

14.4.09

ENTRE JORNADES I ESTRENES

El número d’abril de la revista Ópera actual inclou un reportatge previ a la celebració, a Barcelona, del Fòrum Europeu de l’Òpera que durant tres dies, del 17 al 19 d’abril, farà de la Ciutat Comtal la capital operística d’Europa. A l’esmentada revista, el director artístic del Liceu, Joan Matabosch, traça les línies principals del que seran les discussions d’aquest fòrum i, de passada, del que hauria de ser l’òpera al segle XXI. En primer lloc les noves tecnologies aplicades a la posada en escena i també als formats audiovisuals (especialment cinema, televisió i internet) per captar nous públics; en segon lloc les òperes de nova creació que segons Matabosch, i citem textualment, “Són un objectiu crucial en la programació d’un teatre (...). Cal lluitar contra la rutina dels teatres i la limitada curiositat del públic”. Matabosch insisteix en el seu article que “no es tracta tan sols d’innovar, sino sobretot de crear; no tan sols de recordar, sinó sobretot de gaudir del que es comprèn”.
Tot això està molt bé i ho subscric. El problema són les claus d’aquesta comprensió, el paper que tenen els teatres en la voluntat de fer comprendre allò a què encara un sector de públic no s’ha acabat d’acostumar, ja sigui noves creacions o bé el llenguatge d’algunes posades en escena trencadores respecte de la tradició. A les portes, per exemple, de l’estrena de La cabeza del Bautista d’Enric Palomar, on estan les eines del teatre per ajudar els futurs espectador que assistiran al teatre a entrar en una obra de nova creació com la partitura del compositor català?

12.4.09

CAPULETI-VILLAZÓN: CARA A / CARA B

Deutsche Grammophon ens presenta dues novetats interessants, no sempre satisfactòries i que obliguen a allò dels vinils: cara A i cara B. La primera pels plats més forts i la segona per allò que, sense ser menystenible, no acaba de satisfer els paladars de tothom. És el que hi ha...

Cara A: Capuleti... de dues grans senyores
Una de les novetats més interessants de les que es presenten recentment és la que treu al mercat el segell groc i que no és altra que una completíssima versió de l’òpera de Vincenzo Bellini I Capuleti e I Montecchi. Hi ha diversos al.licients que, sobre el paper, fan sucosa i prometedora aquesta gravació que, i ja ens avancem, no decep, al contrari. En primer lloc, el fet que sigui una òpera en disc, cosa excepcional pels temps que corren, en què l’aposta de les discogràfiques és el DVD o, màxim, els discos de recital. Això sí, la gravació es va fer en directe a la Konzerthaus de Viena, en unes funcions en versió de concert, encara que no hi ha pràcticament res que faci notar el directe perquè la qualitat del so és excepcional; en segon lloc, la presència de dues grans senyores de moda però de fama justificada com són Anna Netrebko i Elina Garança, respectivament soprano russa al servei de Giulietta i mezzo letona als peus de Romeo. Totes dues en la versió original per a mezzo (Giuditta Grisi va assumir originàriament la part de Romeo) que Bellini va concebre per a l’òpera de 1830 i que obre el període central del compositor sicilià. A aquest duet de luxe s’afegeix un tenor com Joseph Calleja en la pell de Tebaldo. Calleja és un tenor maltès de carrera irregular però que demostra en aquesta gravació una maduresa vocal envejable i un redreçament de les limitacions vocals que de seguida, i malgrat la seva joventut, va demostrar als inicis de la seva carrera, ara amb homogeneïtat en els registres i amb brillntor a l'agut. També fa molt de goig el Lorenzo de Robert Gleadow, tots ells ben acotxats per la batuta de tot un mestre com Fabio Luisi davant de l’Orquestra Simfònica de Viena i de la Wiener Singakademie
Qui sap si l’embaràs, o potser la coherència i el rigor de la carrera de Netrebko, a banda del seu flirteig amb les tonteries mediàtiques, fan de la seva Giulietta un personatge gens mel.liflu i exquisit en el terreny de la musicalitat. La pronunciació no és el fort de la soprano russa, però sí el domini d’un belcanto que s’ha entossudit a abordar, i val a dir que amb èxit i amb no pocs encerts. L’altre plat fort del registre és el Romeo d’Elina Garança, quan encara és recent el disc compacte de la mezzo letona, un recital de belcanto pur com aquesta òpera de Bellini. La compenetració de les dues veus, dels dos timbres, la conjunció eslava i bàltica provoca una entesa d’alt voltatge musical en aquesta interpretació de les dues grans senyores.

Cara B: Villazón i Händel
Artista exclusiu de DG, Rolando Villazón interpreta per al segell groc fragments d’òperes de Händel (a més de dos fragments de l’oratori La resurrezione) acompanyat per una formació integrada per autèntic especialistes com els Gabrieli Players que dirigeix Paul McCreesh.
Villazón, superada la crisi que el va mantenir apartat dels escenaris i dels estudis de gravació fa poc més d’un any, reapareix ara amb un repertori que no és ni mai no serà el seu. Fora d’estil, però amb evident bona voluntat, el tenor mexicà s’esforça per convèncer però es queda a mig camí. Tamerlano, Serse, Ariodante i Rodelinda, a més de dos fragments de la citada Resurrezione, comparteixen espai en un disc compacte molt ben presentat, i que l’oient podrà adquirir en format convencional o en un estoig de luxe que també inclou un DVD amb extractes de les gravacions i declaracions de l’artista mexicà. No totes les peces enregistrades estan escrites per a tenor però segons declara Villazón a Richard Morrison en l’article inclòs a l’àlbum, va trobar irresistibles algunes d’aquestes pàgines.
Com deia, Villazón canta fora d’estil. Fa cent anys, Caruso cantava l’”Ombra mai fu” de Serse, el mateix que cinquanta anys més tard feia Franco Corelli. Però després va venir la filologia i es van posar les coses al seu lloc. I, si bé és cert que algunes opcions arqueològiques i filològiques han resultat excessives fins al ridícul, també és cert que tenors com Villazón no tenen per què abordar un repertori que no canten habitualment, una mica per allò que en castellà diuen “zapatero a tus zapatos”. És clar que cantants com Plácido Domingo aborden des de fa dos o tres anys papers com el Bajazet de Tamerlano, però aquesta és una excepció i fins i tot un caprici que a un tenor com Domingo se li pot permetre i fins i tot aplaudir, en part perquè l’home comença a estar a l’inici del final de la seva carrera com a cantant i també perquè papers com Bajazet podrien pertànyer a aquella estranya tessitura del “baritenor”. Però Villazón és i serà sempre un tenor i no serà mai un intèrpret de música barroca ni antiga malgrat aquell disc, de notable factura, amb peces de Claudio Monteverdi dirigit per Emanuelle Haïm. Händel, però, és una altra cosa. És primeríssim belcanto. I implica una contenció expressiva més gran i no fer notar en excés que es vol cantar aquest repertori radicalment diferent de com es canta, per exemple Puccini. I, és clar, quan l’esforç és tan evident, acaba que els extrems es toquen. I, sense fer el ridícul, sí que es pot dir que el resultat global ni convenç ni diverteix.
Però les modes són el que són, les pressions mediàtiques també i el senyor Villazón, que tan bé fa altres coses, pretén també excel.lir en un autor que no fa per ell. Les agilitats forçades són un llast, per exemple, tot i la capacitat expressiva del tenor mexicà que no pot dissimular les mancances en un repertori, insistim, que no fa per ell malgrat el bon (i en certa manera aplaudible) intent.

Bonus
Tot plegat, malgrat el desequilibri entre la cara A i la cara B, a l’espera que us parli del miracle d’Harmonia Mundi: l’Idomeneo mozartià dirigit per René Jacobs. Ja l’he sentit. I mereix un post a banda. Haureu d’esperar unes setmanes perquè l’àlbum surt el maig i el pacte “de cavallers” establert amb la discogràfica m’impedeixen que desvetlli, de moment, poca cosa més que l’opció val molt la pena. Seguirem informant.