25.10.06

PREMIS DE LA CRÍTICA 2006

Un any més, i per 14ª temporada consecutiva, Amics del Liceu ha convocat la premsa barcelonina per atorgar els premis de la crítica a la temporada lírica 2005-06. Les categories i premiats han estat els següents:

MILLOR REPRESENTACIÓ DE LA TEMPORADA: Die tote Stadt
MILLOR DIRECTOR D’ESCENA: Willy Decker (per Die tote Stadt)
MILLOR DIRECCIÓ MUSICAL: Sebastian Weigle (per Die tote Stadt)
MILLOR INTÈRPRET MASCULÍ: Josep Bros (per Luisa Fernanda)
MILLOR INTÈRPRET FEMENINA: Angela Denoke (per Wozzeck)
MILLOR CANTANT EN CONCERT: Cecilia Bartoli
MILLOR CANTANT EN RECITAL: Anne Schwanewilms
MENCIÓ ESPECIAL DEL JURAT: Schubertiada de Vilabertran, per la promoció del lied a Catalunya

Han quedat desertes les categories de millor cantant revelació i menció a l’error de la temporada.
El jurat ha estat format per:

Joan Anton Cararach (El Periódico)
Marcel Cervelló (L’Opera)
Xavier Cester (Avui)
Jaume Comellas (Revista Musical Catalana)
Mercedes Conde Pons (Catalonia Today)
Valèria Gaillard (Punt Diari)
Pablo Meléndez-Haddad (ABC)
Pau Nadal (Ràdio Nacional d’Espanya)
Javier Pérez Senz (El País)
Jaume Radigales (Ritmo i Catalunya Música)
Fernando Sans Rivière (La Razón i Ópera actual)
Josep Subirà (CD Compact)
Alber Vilardell (El Mundo i Scherzo)

23.10.06

"LE NOZZE DI FIGARO" A SANTIAGO

La pregunta seria: es pot muntar una cosa tan difícil com Le nozze di Figaro, fer-ho bé i quedar com uns senyors? La resposta és sí. Almenys, pel que es va poder veure (i escoltar) a l’Auditorio de Galicia el 19 i 21 d’octubre, a l’inici de la temporada 2006-07 de la Real Filharmonía de Galicia que dirigeix Antoni Ros Marbà.

L’espectacle ja té uns anys, procedeix del Teatro Campoamor d’Oviedo i el dirigeix Emilio Sagi amb escenografia i vestuari de Julio Galán. Muntatge de factura clàssica, ben dissenyat i millor explicat, que retorna l’acció original a l’ambientació espanyola de mitjans-finals del segle XVIII, d’acord amb l’esperit de la comèdia de Beaumarchais en què es basa el llibret de Lorenzo Da Ponte. Una veritable delícia.

Era un repte presentar el muntatge en un espai com l’auditori de Santiago de Compostela, atès precisament el seu caràcter de sala de concerts i no pensat per al teatre i, menys encara, per a l’òpera. Però se n’han sortit. Oriol Roch, director tècnic de la RFG, se les sap totes i ha aconseguit el miracle.

Per la seva banda, Antoni Ros Marbà ha sabut ubicar les diferents seccions orquestrals a l’’improvisat fossat sense que el so se’n ressentís: les fustes a l’esquerra (i no sota la corbata, com és preceptible en aquests casos) dotaven d’una sonoritat contrastada la partitura mozartiana, especialment en un quart acte en què el vent en general i la fusta en particular són tan essencials per establir el joc de complicitats per subratllar els malentesos de la “folle journée”.

Com deia al principi, és possible muntar unes Nozze amb gent de casa, jove i molt competent. Vagi per endavant la nostra barretada a un trio inqüestionable: Elena de la Merced, Joan Martín-Royo i Josep-Miquel Ramon, respectivament Susanna, Fígaro i el Comte d’Almaviva.

A aquestes alçades, és redundant elogiar Elena de la Merced. Però hi podríem afegir que en aquests moments no hi ha Susanna més deliciosa que la soprano valenciana. Té el físic, la veu i el caràcter “ad hoc” i serveix l’immarcessible personatge amb una gràcia a la que és difícil oposar resistència. Li escau una parella (escènica) com Joan Martín-Royo, perquè el baix-baríton català assumeix la descarada personalitat del barber alcavot sense estalviar una punta de dolor per l’honor traït, especialment en la seva lluïda ària del quart acte. I finalment el comte de Josep-Miquel Ramon (parella en la vida real d’Elena de la Merced), perfecte i ajustat en la seva ridiculesa, majestàtic en les formes, brillant en les resolucions de passatges compromesos com les agilitats de “Vedro mentr’io sospiro”.

Va ser una llàstima que María Rodríguez patís alguns problemes d’emissió en la seva prestació com a Comtessa. Manca de seguretat o incomoditat per factors aliens a una veu molt natural i bonica, ideal per al personatge, tot i defensar amb més que dignitat aquest monument al sentit comú que és “Dove sono”. Per la seva banda, Cristina Faus té una veu preciosa però excessiva en l’emissió per a la delicada malícia d’un Cherubino.

Per la seva banda, Antoni Ros Marbà coneix Mozart i el tradueix amb una innegable tendència a la “joie de vivre” davant d’una orquestra com la Real Filharmonía de Galicia que dirigeix des de fa cinc anys. La lectura del director català va tenir la justa correspondència entre el vellut amable de la comèdia i l’acidesa del drama.

Fa cinquanta anys potser calia anar a Viena a veure i sentir un repartiment competent per a la primera de les tres òperes del tàndem Mozart-Da Ponte. Ara, afortundament, una ciutat petita com Santiago ha demostrat que en un racó de món també es pot gaudir de la música de Mozart ben servida amb valors autòctons i joves que són, més que promeses, consolidades realitats.

16.10.06

25 ANYS DE TOSSUDERIA OPERÍSTICA A SABADELL

Els Amics de l'Òpera de Sabadell celebren la seva 25ª temporada. Fa uns mesos em van demanar un article per incloure en el programa de l'any. Heus-lo ací. Els companys Roger Alier, Marcel Cervelló, Jordi Maluquer, Pau Nadal i Albert Vilardell també hi fan la seva contribució. Aquesta és la meva.

* * * * *
Podria començar amb els tòpics. Per exemple, allò d’”els amics dels meus amics són els meus amics”. A aquestes alçades, ja sabem que l’òpera és amiga comuna d’aquesta (bona) gent de Sabadell i això ens fa més amics de la capital del Vallès Occidental.

Però prefereixo parlar d’una característica que ha fet de l’AOS una entitat de primera línia en un país malauradament massa migrat i petit en matèria cultural: la tossuderia. Fent de la necessitat virtut, l’equip que lidera amb mà ferma Mirna Lacambra ha aconseguit que avui dia la temporada d’Òpera a Catalunya sigui una realitat per la que ens hem i hem de felicitar. En primer lloc a nosaltres mateixos, que podem gaudir d’una magnífica temporada amb títols de repertori; i en segon lloc a tots els qui ho fan possible amb voluntat, tenacitat i no sempre amb prou mitjans.
La Mirna i molts dels amics comuns ho saben: de vegades he constatat errors en criteris de programació, potser he criticat amb duresa algunes propostes i n’he desaprovat d’altres. Però sempre amb la convicció de l’esforç progressiu. I aquest, quan ha arribat a bon port, ha aconseguit que a Sabadell haguem viscut nits memorables. I aleshores sí que no he estalviat elogis.

I sempre, sempre, he admirat i aplaudit la tossuderia d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Quan la Mirna, a principis de temporada, ens parla en roda de premsa amb el seu entusiasme característic de les seves “descobertes” de veus joves contagia un entusiasme al que és difícil oposar resistència. Però quan apunta la possibilitat de programar tal o qual altre títol, de vegades un calfred recorre l’espinada: podria haver estat una missió suïcida programar un títol com Norma; s’han de tenir molts bemolls per activa i per passiva (i ja em disculpareu la grolleria) per haver muntat una cosa tan difícil com Le nozze di Figaro. Però és que tot plegat només s’aconsegueix a força de tenacitat i d’aquesta tossuderia que tan bé ens defineix com a poble: deu ser per això que ens enganxem un ase al darrere del cotxe. I sort en tenim d’aquella tossuderia per haver arribat a programar títols com els esmentats, haver-ho fet en més d’una ocasió i a més amb dignitat progressiva fins a l’excel.lència de les últimes temporades.
Efectivament, sense ser tossut ningú no s’equivoca. I sense errors no hi ha encerts. Cap químic ni farmacèutic encerta a la primera una fórmula terapèutica, i cal una i una altra prova per aconseguir el que es vol. Era evident que els primers muntatges de l’AOS no podien tenir la qualitat que ara tenen. Però ja apuntaven maneres i buscaven, això sí, la perfecció a través del gran repertori. I aquesta ha estat, em sembla, una altra de les característiques dels amics de la nostra amiga comuna, l’òpera: l’opció irrenunciable a títols majúsculs, de referència, en què el perill era doble. Perquè parapetar-se en petiteses de butxaca hauria estat una opció fàcil, de riscos escassos i resultats potser satisfactoris, però amb poca ambició. Optar, en canvi, per ser un punt de referència en la història operística de casa nostra amb La bohème, Cavalleria rusticana o Il trovatore des del principi indica fins a quin punt les pretensions apuntaven alt.
Poc a poc, amb tossuderia, risc i gust per l’òpera majúscula i en majúscules, s’ha arribat on s’ha arribat. Potser no totes les administracions públiques s’ho acaben de creure i ja seria hora que els diners públics doblessin els ajuts en iniciatives com les d’Amics de l’Òpera de Sabadell de manera molt més generosa. A aquestes alçades, l’AOS no ha demostrar res perquè ja ho ha demostrat al llarg dels seus (primers) 25 anys d’història. De tot cor, moltes gràcies i moltíssimes felicitats.

3.10.06

EL LICEU HA OBERT TEMPORADA AMB MOZART

Ja tenim inaugurada oficialment la temporada operística 2006-07 al Liceu. Ens felicitem que sigui amb un Mozart com La clemenza di Tito, lamentablement massa rellegada a les galeres de la versió en concert. És clar que el muntatge vist el dia de l’estrena no és gran cosa, però com a mínim explica a grans trets una història que tampoc és un prodigi d’inventiva dramatúrgica. L’espai escènic que proposa la direcció de Francisco Negrín pretén jugar amb les simetries i les proporcions inherents a una partitura que, pel seu caràcter al.legòric, funciona amb les coordenades justes i perfectes. Això no vol dir que el muntatge sigui un encert. Però tampoc és un despropòsit.
Vocalment, s’ha comptat amb molts dels cantants que estan fent els papers protagonistes de l'obra per aquests mons de Déu: recentment havíem vist a Salzburg el muntatge de la Clemenza de Kusej/Harnoncourt amb Kasarova i Schade; i fa pocs dies ens arribava l’últim enregistrament (RCA), novament amb Kasarova i amb la Vitellia de Véronique Gens. Els tres artistes s’estan al teatre de La Rambla amb defectes i virtuts: la Kasarova té un instrument prodigiós i el bon gust es posa al servei d’un Mozart ben cuinat, si bé els parrups avellutats (per marcar territori búlgar?) poden irritar pel seu amanerament. En definitiva, Kasarova és d’aquelles cantants que agraden molt o no agraden gens. Peronalment, a mi m'agrada.
No es pot dir el mateix de Michael Schade, excessivament monolític i possiblement massa lleuger per a una part que, si bé és la que més victimitza la metronímia de l’”opera seria”, no dóna peu a matisos ni a una varietat més àmplia de registres. Un Titus tan petri com les quatre escultures esquerdades que queden de l’emperador romà. Sort que la tercera en discòrdia és una gran senyora, feta i dreta, i de posat hieràtic (coses de la “grandeur” francesa) i que respon al nom de Véronique Gens. És una Vitellia felina i elegant, a més de ben cantada tot i els riscos evidents d’una tessitura que demana pujar cims i de seguida fer excursions a les regions més pregones de la vocalitat exigida a la soprano.
Completaven la festa una hàbil Marianna Pizzolato com a Annio, la sempre deliciosa Ofelia Sala (mare recent d’una Ofelia) com a Servilia i el discret Publio d’Umberto Chiummo: per què el paper del tribú sempre el canten (amb excepcions) baixos de segona?
Sebastian Weigle va defensar des del fossat una partitura que no necessita justificacions, tot i estar escrita contemporàniament a La flauta màgica. L’embelliment de les àries amb obligats (“Parto, parto” o “Non più di fiori”) va funcionar en una versió pràcticament sense talls el els recitatius, ben acompanyats pel pianoforte. Amb tot, faltava una mica d’oli perquè l’engranatge acabés de funcionar. Però ens agrada Weigle i ens admira la seva versatilitat per fer de tot i a més de manera pulcra. L’orquestra del Liceu (i el cor) no són els més apropiats per a Mozart, però Weigle és prou intel.ligent per jugar la carta del manierisme i extreure un so el màxim de ben servit per a la partitura que calgui.
Ben poques vegades el Liceu ha inaugurat temporada amb Mozart: si la memòria i l’hemeroteca no em fallen, la primera vegada va ser per obrir la 1984-85 (amb Le nozze di Figaro) i després, en unes sessions fora d’abonament, la 1990-91 (amb un Don Giovanni a càrrec dels efectius de l’Òpera de Munic). Que ara el teló s’hagi alçat amb l’última òpera del catàleg de Mozart és un signe que els temps, definitivament, han canviat. Per a millor.

1.10.06

POBRE WAGNER!!!

Ú- Marc Twain va escoltar el 1891 Tristany i Isolda a Bayreuth. Es va sentir com si fos l’única persona sensata enmig de bojos.
DOS- Tolstoi, després d’haver escoltat Siegfried a Moscou, va escriure: “Intenteu quedar-vos asseguts en la fosca durant quatre dies en companyia de gent no molt normal, amb el cervell sotmès a una allau de sons destinats a estimular-lo per una sobreexcitació dels nervis auditius. Assolireu sens dubte un estat anormal propici a suscitar, a la llarga, una admiració de l’absurd.
TRES- Woody Allen confessava sentir ganes d’envair Polònia mentre escoltava Wagner.