19.3.15

DESASTRÓS "TRISTAN UND ISOLDE" AL LICEU



Una sensació de presa de pèl i d’indignació es va ensenyorir, la nit d'ahir dimecres, al Liceu, en el marc de la versió en concert de Tristan und Isolde propiciada a mitges pel teatre de La Rambla i per la temporada Ibercàmera.
Certament, la sumptuositat orquestral es va ensenyorir al Gran Tetre del Liceu en ocasió per la direcció de Valery Gergiev davant de l'Orquestra del Teatre Mariinky i del cor del coliseu barceloní. Ja des del preludi, el director rus va deixar clar que qui manava era ell i que el protagonista absolut de la vetllada seria la música wagneriana, servida amb el tremp la teatralitat i la sumptuositat que demana. Gergiev va oferir una versió lliurada a la causa, sense excessos ni histrionismes, però sí amb gran volada dramàtica. Amb tot, les promeses del primer acte es van diluir en un final del segon una mica confús. Al tercer, tot -insisteixo, a nivell orquestral- va millorar, encara que Gergiev tendeix a tapar les veus. De tota manera, el capítol orquestral a ser el millor de la vetllada, perquè el vocal va ser allò de donar gat per llebre.
La Isolda de Larisa Gogolevskaya va acusar un color massa canviant en els diferents registres, uns greus esqueixats i una emissió molt oberta i descentrada, tot i una expressivitat al primer acte molt d'acord amb la direcció de Gergiev. Però la seva és una Isolda impossible, mal cantada i mpitjot pronunciada. Robert Gambill va ser un Tristany correcte i polit al primer acte, molt just al segon i massa sofrent al tercer, amb una prestació vocal no sempre suficient i amb patiment inclòs en el quadre de Kareol. El naufragi es feia previsible després de la descomunal pífia que van ser els tres quarts d'hora de duet al segon acte.
Yulia Matochkina i Evgeny Nikitin encarnaven respectviament els rols de Brangäne i Kurwenal, amb interpretacions molt diferents: ella sòlida, efusiva i plenament imbuïda de l'estil que Wagner demana a la confident d'Isolda; un pèl descentrat Nikitin com a Kurwenal, amb intervencions molt, massa desiguals.
El paper de Rei Marke va ser assumit per Mikhail Petrenko, de noblesa suficient i bona línia de cant, subratlant el majestàtic dolor del personatge, tot i que no sempre amb la rotunditat exigida en el cos central del seu registre. Anecdòtic el Melot de Yuri Alexeyev i correcte el mariner de Dmitry Voropaev.
Bon paper el del cor titular del Liceu al llarg d'una vetllada que ens deixa les dents llargues davant d'una orquestra com la del Mariinsky, a anys llum de la nostra realitat orquestral, dins i fora del Liceu. Però que vocalment va ratllar la vergonya aliena. I una òpera no és tan sols una bona orquestra i un bon director. Crec que puc dir que ha estat el pitjor Tristany de la meva vida.

12.3.15

SIEGFRIED D'ALÇADA AL LICEU



De les quatre òperes que integren L’anell del Nibelung, Siegfried és la més complexa. Ho és en primer lloc pel tractament orquestral, eminentment simfònic, i que demana un treball molt acurat. Davant de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons s’ha preparat a fons amb els seus músics. El tractament leitmotívic presentava un detallisme molt ben resolt per una fusta cohesionada, uns metalls més que suficients i una corda a la que tan sols li va faltar una mica més d’empast a la secció greu. Es podria observar que a Pons li va molt millor la feina de miniaturista més que no pas la del sentit narratiu global, però indubtablement aquest Siegfried és el millor dels títols wagnerians dirigits pel mestre de Puig-Reig al Liceu. Les esbroncades que va rebre al final dels dos primers actes responen tan sols a les obsessions personalistes d’algú entossudit a enfonsar el director titular de l’orquestra del Liceu. A fe que no ho aconseguirà.
La segona jornada de L’anell del Nibelung és igualment difícil pel tractament vocal, d’extrems, tant en personatges omnipresents (com el rol que dóna nom a l’òpera) com en els que apareixen en moments puntuals. Per primer cop al Liceu, i com es fa en teatres com la Bastilla de París o el mateix Festspielhaus de Bayreuth, la directora artística va sortir abans d’alçar-se el teló per donar la cara i anunciar que Lance Ryan, convalescent d’una grip, no podria assumir la part de Siegfried i que ocuparia el seu lloc Stefan Vinke, previst per al segon cast. El tenor alemany exhibeix un cant resistent, que va permetre-li arribar al final sense fissures. Certament, la veu és tímbricament poc heroica i la projecció –especialment al primer acte- va ser poc descarada, però en general va complir al llarg de cinc hores extenuants de representació. Irène Theorin va confirmar, a l’escena conclusiva, que és una Brünnhilde de referència. Un cant sinuós, amb domini de mitges veus en el passatge “Ewig war ich, ewig bin cinc” que va ser de matrícula d’honor al llarg de l’escena conclusiva.
Si dèiem abans que aquest Siegfried és el millor que ens ha brindat aquesta Tetralogia liceista, també ho és per part d’Albert Dohmen, un Wanderer/Wotan que marca territori des de la seva primera intervenció. Al tercer acte va mostrar inicialment signes de cansament, però de seguida el diàleg amb Erda i poc després amb Siegfried va confirmar el que ja sabem: el baix baríton alemany serà un Wotan per a la història. Precisament, Erda va ser assumit per una Ewa Podlés que comença a mostrar signes de decadència vocal amb pèrdua d’homogeneïtat en els diferents registres, però el rol tel.lúric que Wagner li reserva a Siegfried li permet algun altibaix que no desmereix una interpretació d’alçada.
Peter Bronder és un veterà i demostra que Mime és un rol que li va com anell al dit, tant escènicament com vocalment. En la línia d’alguns antecessors il.lustres que han assumit el paper del nan, Bronder reforça el cantó grotesc del repugnant personatge, en una opció que no sempre pot agradar però que, per als qui creiem que Mime no té la intel.ligència sagnant d’Alberich, ja ens està bé. Per al.lusions, aquest últim és interpretat al Liceu per un Jochen Schmeckenbecher complidor i sense que brilli especialment. Un cantant amb millor línia expressiva més que no pas canora, en tot cas. Notable, també, el Fafner d’Andreas Hörl, molt millor sense amplificació que no pas en els passatges que canta amb microfonia des de la suposada cova. Excel.lent, d’altra banda, la veu de l’ocell a càrrec de Cristina Toledo.
La producció que signa Robert Carsen, i que el dia de l’estrena no va comptar amb cap responsable a l’hora de les salutacions, continua fidel amb la seva idea de la destrucció paulatina de la naturalesa com a culpable de la caiguda dels déus. El fet de veure una òpera per temporada d’aquest Anell... fa que s’oblidin algunes idees exposades a Die Walküre i, sobretot, a Das Rheingold. Però també m’atreveixo a dir que aquest títol és, si més no en el terreny escènic, el millor dels vistos fins ara d’aquesta Tetralogia procedent de Colònia. Tot està molt ben explicat, amb un minuciós treball de caracterització de personatges i amb idees francament bones com tot l’acte primer, la cova i la mort de Fafner i l’escena final. D’altres poden ser més discutibles, com ara una Erda reduïda a dona de fer feines dels senyors del Walhalla.
Títol complex, en definitiva, però molt ben servit en un Liceu no precisament ple la nit de l’estrena i que encara reserva força entrades per a una òpera indispensable.

27.2.15

TEMPORADA 2015-16 DEL LICEU



El seny d’una banda, però també la capacitat de continuar presentant propostes que segueixin fent del Liceu un teatre d’òpera que ha de mantenir la seva preeminència a escala internacional, semblen ser les notes dominants de la propera temporada 2015-16 presentada avui als mitjans de comunicació.
Christina Scheppelmann ha assumit gran part de la programació tancada per Joan Matabosch, però ha aportat grans de sorra que són molt més que això, ja que semblen apuntar quines seran les seves línies futures d’actuació. Començant per un Benvenuto Cellini (tardor del 2015) que no tan sols suposa el retorn de Berlioz al teatre de La Rambla (a l’espera que algú se’n recordi algun dia de Les Troyens), sinó també l’aposta per un director d’escena tan singular com Terry Gilliam. Singular i iconoclasta però que no és dels que busquen l’escàndol per l’escàndol. En la línia, en definitiva, que va anunciar la directora alemanya en la seva primera trobada amb la premsa barcelonina, l’estiu passat.
L’altre element destacable de la gestió artística de Scheppelmann és la seva confiança en cantants de casa, joves però amb carreres més o menys encarrilades. El cas d’Albert Casals seria un d’ells, per no parlar de la soprano guanyadora del primer premi de l’edició d’enguany del Viñas, Olga Kulchysnka, que serà Musetta al segon repartiment de La bohème.
La temporada operística, després de l’espectacle de ballet amb El llac dels cignes a càrrec de l’English National Ballet i amb la presència de Tamara Rojo., comença el 7 d’octubre amb un Nabucco amb Ambrogio Maestri en el rol titular. Verdi acabarà sent l’autor més programat, perquè s’hi afegeixen un Otello amb Alexander Antonenko i un Simon Boccanegra que servirà per festejar el 50è aniversari de Plácido Domingo d’ençà del seu debut al Liceu. I que ara torna com a baríton, com se sap.
Dos seran, tanmateix, els “moros de Venècia” presents a l’escenari del Liceu, perquè l’Otello de Verdi compartirà escenari amb el de Rossini –això sí, en versió de concert- amb Gregory Kunde. Duel de tenors-titans, dels que fan il.lusió. Si a això afegim que l’òpera rossiniana no puja a l’escenari del Liceu des del 1877, entendreu que la salivera faci acte de presència.
No sé fins a quin punt la programació del Teatro Real ha condicionat la del Liceu. Ho dic perquè programar en versió semi-escenificada Written on Skin de George Benjamin –amb direcció musical del mateix compositor- un sol dia (16 de març) i just 24 hores abans que la mateixa òpera s’escolti a la capital espanyola, fa tuf d’una certa competència. Això sí, el Real s’haurà apuntat la primícia de presentar l’espectacle de la Komische Oper berlinesa, una Flauta màgica inspirada en l’univers cinematogràfic de Buster Keaton... sense que s’anunciï el director musical. Al Liceu, l’òpera de Mozart tancarà temporada el 28 de juliol.
Abans, haurem tingut l’oportunitat de tancar Anell del Nibelung amb un Götterdämmerung que ha estat a punt de caure del cartell, de recuperar La Bohème amb posada en escena de Jonathan Miller i amb direcció musical de Marc Piollet davant d’un doble repartiment (juny i juliol del 2016) i d’assistir a les lluites entre els Capuletti e I Montecchi amb tres noms de pes: Elina Garança, Patrizia Ciofi i Antonino Siragusa. I atenció al segon repartiment de l’òpera belliniana, perquè Silvia Tro Santafé, Ekaterina Siurina i Celso Albelo prometen i de valent. La quota tardobelcantista, per cert, té un altre al.licient, el debut de Juan Diego Flórez com a Edgardo al llarg de les funcions de Lucia di Lammermoor que seran, per a molts, un bon regal de Nadal (les 14 funcions del títol donizettià es faran entre el 4 i el 29 de desembre).
Una tercera òpera en versió de concert (Serse, amb direcció de Spinosi), un recital de Joyce DiDonato, un concert amb Diana Damrau i una programació de concerts que inclou entre els seus atots el nom de Riccardo Muti, asseguren la qualitat d’una temporada que, pel que algú ens ha dit, plantejarà una política de preus revisats a la baixa. Tant de bo.
I atenció a la programació infantil, perquè caldrà estar atents a Aria Kadabra, proposta que sintetitza els conctinguts de la temporada en clau de màgia. Cal no perdre de vista la pedrera de joves espectadors, potencials mantenidors del futur del primer equipament cultural de casa nostra.

9.2.15

RITUS BELLINIANS AL LICEU



Norma és una òpera que, agradi més o menys –jo no me’n considero precisament fan- sempre desperta interès. Sigui pels referents d’intèrprets que hi han deixat una petjada inesborrable, o per la seva popularitat, la millor de les òperes de Bellini demana sempre un equip de primeres espases per defensar-la. Però també una posada en escena que superi els clixés i els encarcaraments d’una obra romàntica en el ple sentit del terme. Però també amb llacunes dramatúrgiques que clamen al cel a causa de la pressa amb què Felice Romani –com era habitual en ell- va escriure un llibret en què l’esperit de la Medea d’Eurípides deixa la seva alenada en no poques ocasions.


El muntatge que presenta el Liceu, coproduït amb les òperes de Chicago, San Francisco i del Canadà, centra la seva atenció en l’element ritual. La direcció escènica de Kevin Newbury es fixa en la Norma sacerdotessa, sense deixar de banda la seva dimensió de mare, amb l’omnipresència dels fills que la druida gal.la ha tingut amb Pollione. El vestuari de R.B. Shlather evoca, especialment en els figurins femenins, l’esperit de l’exitosa sèrie televisiva Game of Thrones, mentre que l’hàbil i efectista escenografia de David Korins tanca l’espai en el que s’endevina com un temple, complementant així la dimensió ritualitzadora de la proposta dramatúrgica.
Després d’èxits amb òperes de Verdi (Aida) i Puccini (Tosca), Sondra Radvanovsky regala al Liceu la seva millor interpretació al teatre de La Rambla, I demostra que actualment ella és una de les Normes indispensables del panorama líric actual. A banda que és una dona lliurada en cos i ànima al personatge i al que representa, exhibeix uns mitjans del tot admirables: fraseig, reguladors, salts intervàlics, fiato i afinació. Se li poden retreure alguns asprors al registre sobreagut, però són mals menors per a una interpretació de les que, segur, farà història entre les parets del nostre teatre.
El debut d’Ekaterina Gubanova ha estat un altre dels encerts d’aquesta producció: Adalgisa sinuosa, de timbre i registre homogenis, color preciós i adopció de la puresa belcantista en la línia de cant configuren part dels millors atots de la seva prestació.
Gregory Kunde tornava al Liceu amb un paper antipàtic i lluït a la vegada, com és el de Pollione. No és un tenor que em convenci per la seva subtilitat ni color vocal, però sí per la seva força, per la saviesa que imprimeix a tot el que canta i per la convicció i seguretat amb què ho transmet. Fantàstic en “Meco all’altar di Venere” i estentori i magnífic a “Me protegge, me difende”.
Raymond Aceto és un baix nord-americà, també debutant al Liceu. El seu Oroveso ha estat complidor, amb alguna aspror al registre agut però en canvi amb riquesa d’harmònics en el greu. I prou. Com sempre, Francisco Vas ha estat un Flavio a l'alçada de les circumstàncies, al costat de l'excel.lent Clotilde d'Anna Puche.
Renato Palumbo és un director molt bregat en aquest tipus de repertori, i va optar per deixar-se dur per un moviment lleument ballable –el veia força bé des de la butaca que ocupava- obtenint com a resultat un so orquestral no sempre homogeni –tampoc no puc ser objectiu per la meva ubicació-, amb algun error puntual però en general complint amb els objectius proposats.
Un cop més en aquesta primera temporada amb direcció de Peter Burian, el cor titular de la casa ha demostrat que el seu estat de salut és òptim, i que millorarà encara més amb les futures incorporacions de nous membres en aquesta massa estable que, per ara, sembla viure un moment dolç pel que fa a resultats artístics. 
Hi ha hagut ovacions i aplaudiments generosos al final de la funció. Llàstima de la simfonia d'estossecs al llarg de tres hores de funció. Ja sabem que l'hivern fa estralls i que el fred d'aquests dies ha deixat més d'un refredat però... tant costa treure un mocador per pal.liar una semblant gatzara? 

19.1.15

VEUS DE PROGRAMA DOBLE AL LICEU



Com en aquelles sessions de cinema de barri, de sessions que ja no existeixen en cinemes que tampoc existeixen en barris que aviat deixaran d’existir, el Liceu ha programat una sessió doble d’òpera. Es podria dir que són dues cares d’una mateixa moneda, perquè tant Una voce in off de Xavier Montsalvatge com La voix humaine de Francis Poulenc focalitzen l’atenció dramàtica en un personatge femení, tot i que l’òpera del músic gironí complementi la partitura amb dos personatges més, un baríton i un tenor. Aquest ultim canta “in off” perquè es tracta de la veu de Claudio, el marit mort d’Angela, que ha deixat enregistrada la seva veu.
Paco Azorín, que s’està revelant com un dramaturg amb idees francament interessants, ha llegit en clau psicologista Una voce in off, reforçant el cantó més explícitament sexual i amb una posada en escena en què l’element simbòlic no es contradeia amb l’espai realista delimitat per l’escenografia. Per contra, el monodrama de Poulenc, tot i la idea interessant d’un espai que va quedant reduït poc a poc al telèfon, una butaca, la banyera i el personatge femení, va tenir poc relleu dramàtic. Azorín ha volgut, suposo, recolzar-se en la dimensió de cantactriu que ha de tenir la protagonista, però la cosa ha quedat a mig camí. En part a causa de la prestació de María Bayo, musicalment molt solvent, però plana pel que fa a expressivitat. I és que les paraules de Cocteau han de clavar-se com a ganivets esmolats a l’estómac de l’espectador. La soprano navarresa les va cantar molt bé, però sense el patetisme tràgic que cal esperar d’una part com aquesta. Dit d'una altra manera: si quan surts de veure La voix humaine tens ganes de menjar una coca de Llavaneres a la pastisseria Escribà de La Rambla, és que alguna cosa no ha acabat de funcionar.

En el cas d’Una voce in off, Ángeles Blancas va ser una Angela lliurada en cos i ànima. És una cantant generosa, que ho dóna tot amb un volum envejable i una projecció indiscutible. Però els aguts calants i una veu engolada al llarg de cinquanta minuts de funció ens fan pensar que la soprano espanyola està prenent un rumb equivocat en el seu repertori, cosa que seria una llàstima. Va comptar com a company amb el bon ofici d’Antoni Comas, bon coneixedor de la part de Claudio, que ha interpretat en diverses ocasions. Per contra, el Mario de Vittorio Prato va ser del tot insuficient, tant en presència escènica com en autoritat vocal: veu molt vibrada, d’escàs relleu i sense personalitat.
El capítol orquestral i coral va tenir molt bons moments: elegant prestació del cor de la casa a Una voce in off i fluïdesa i transparència la de l’OBC en les dues partitures, gràcies al detallisme d’un Pablo González que va saber mimar, a més, el cant de les dues senyores protagonistes d’aquest programa doble de diumenge a la tarda al Liceu. Però de tot plegat esperàvem més. Molt més... Això sí, la Coca de Llavaneres estava boníssima...!

12.1.15

ELENA OBRAZTSOVA (1937-2015)

Un record a la gran mezzo russa i l'entrevista que li fèiem a Una tarda a l'òpera


http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/Conversa-amb-Elena-Obraztsova/audio/411108/



Descansi en pau!

19.12.14

REPARTIMENT DE SOMNI EN LA "MARIA STUARDA" AL LICEU



Hi ha òperes que tan sols es poden defensar amb repartiments ja no de luxe, sinó de somni, d’aquells que no facin enyorar un passat que, en matèria de belcantisme romàntic, està farcit de noms daurats. La cosa, és clar, es produeix en comptades ocasions, i aquest cop el Liceu l’ha encertada de ple amb una Maria Stuarda que sobre el paper tenia totes les garanties, confirmades damunt de l’escenari. I això que la producció que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser de l’òpera de Doniztetti és molt desigual, amb escenes que funcionen i d’altres que ratllen el ridícul. L’aposta d’un vestuari contemporani mantenint les dues reines habillades a la manera elisabetiana no troba el seu encaix en una dramatúrgia de llums i ombres, però que tampoc no molesta.
Deia que l’encert era el repartiment, i això inclou els sis papers integrants, des dels més secundaris com els de Cecil (solvent Vito Priante) o Anna (sinuosa Anna Tobella) fins al trio protagonista, passant pel sempre encertat Michele Pertusi en la pell de Talbot.
Javier Camarena és un tenor que segurament tindrem més vegades al Liceu. I esperem que amb papers molt més llargs que el de Leicester. En tot cas, la seva ha estat una prestació esplèndida pel fraseig, l’estil, la ductilitat i un timbre preciós.
Sempre m’ha agradat Silvia Tro Santafé, però potser (o sense el potser) aquesta ha estat la seva millor actuació al Liceu. Elisabetta de ressonàncies expressives, carregant amb mala bava contra la seva cosina i en un estat vocal envejable. La veu no té un gran volum, però està ben projectada i la línia és impecable.
Després d’haver llegit diverses crítiques (bones i no tan bones) sobre la interpretació que Joyce DiDonato ha anat fent del rol titular, hi havia molt d’interès en escoltar-la com a Maria Stuarda. Ja poden dir missa, que la cantant nord-americana ÉS Stuarda sense pal.liatius. És evident que, en no ser soprano, l’esforç en els sobreaguts es nota, però el centre és meravellós, i els greus són rotunds i ressonants. L’expressió resulta immillorable i el fraseig i la coloratura d’herència rossiniana són contínues lliçons magistrals. A més, és una artista entregada, que ho dóna tot sobre l’escenari, i això és d’agrair, especialment en una obra que si no es canta així no val la pena ni d’abordar.
Dirigia l’orquestra un veterà molt bregat en aquest tipus de repertori: Maurizio Benini, davant d’una solvent formació orquestral titular, sense estridències ni errades i amb passatges resolts amb gust exquisit. El mateix podem dir d’un cor, capitanejat per Peter Burian, homogeni en totes i cadascuna de les seves seccions.