19.1.15

VEUS DE PROGRAMA DOBLE AL LICEU



Com en aquelles sessions de cinema de barri, de sessions que ja no existeixen en cinemes que tampoc existeixen en barris que aviat deixaran d’existir, el Liceu ha programat una sessió doble d’òpera. Es podria dir que són dues cares d’una mateixa moneda, perquè tant Una voce in off de Xavier Montsalvatge com La voix humaine de Francis Poulenc focalitzen l’atenció dramàtica en un personatge femení, tot i que l’òpera del músic gironí complementi la partitura amb dos personatges més, un baríton i un tenor. Aquest ultim canta “in off” perquè es tracta de la veu de Claudio, el marit mort d’Angela, que ha deixat enregistrada la seva veu.
Paco Azorín, que s’està revelant com un dramaturg amb idees francament interessants, ha llegit en clau psicologista Una voce in off, reforçant el cantó més explícitament sexual i amb una posada en escena en què l’element simbòlic no es contradeia amb l’espai realista delimitat per l’escenografia. Per contra, el monodrama de Poulenc, tot i la idea interessant d’un espai que va quedant reduït poc a poc al telèfon, una butaca, la banyera i el personatge femení, va tenir poc relleu dramàtic. Azorín ha volgut, suposo, recolzar-se en la dimensió de cantactriu que ha de tenir la protagonista, però la cosa ha quedat a mig camí. En part a causa de la prestació de María Bayo, musicalment molt solvent, però plana pel que fa a expressivitat. I és que les paraules de Cocteau han de clavar-se com a ganivets esmolats a l’estómac de l’espectador. La soprano navarresa les va cantar molt bé, però sense el patetisme tràgic que cal esperar d’una part com aquesta. Dit d'una altra manera: si quan surts de veure La voix humaine tens ganes de menjar una coca de Llavaneres a la pastisseria Escribà de La Rambla, és que alguna cosa no ha acabat de funcionar.

En el cas d’Una voce in off, Ángeles Blancas va ser una Angela lliurada en cos i ànima. És una cantant generosa, que ho dóna tot amb un volum envejable i una projecció indiscutible. Però els aguts calants i una veu engolada al llarg de cinquanta minuts de funció ens fan pensar que la soprano espanyola està prenent un rumb equivocat en el seu repertori, cosa que seria una llàstima. Va comptar com a company amb el bon ofici d’Antoni Comas, bon coneixedor de la part de Claudio, que ha interpretat en diverses ocasions. Per contra, el Mario de Vittorio Prato va ser del tot insuficient, tant en presència escènica com en autoritat vocal: veu molt vibrada, d’escàs relleu i sense personalitat.
El capítol orquestral i coral va tenir molt bons moments: elegant prestació del cor de la casa a Una voce in off i fluïdesa i transparència la de l’OBC en les dues partitures, gràcies al detallisme d’un Pablo González que va saber mimar, a més, el cant de les dues senyores protagonistes d’aquest programa doble de diumenge a la tarda al Liceu. Però de tot plegat esperàvem més. Molt més... Això sí, la Coca de Llavaneres estava boníssima...!

12.1.15

ELENA OBRAZTSOVA (1937-2015)

Un record a la gran mezzo russa i l'entrevista que li fèiem a Una tarda a l'òpera


http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/Conversa-amb-Elena-Obraztsova/audio/411108/



Descansi en pau!

19.12.14

REPARTIMENT DE SOMNI EN LA "MARIA STUARDA" AL LICEU



Hi ha òperes que tan sols es poden defensar amb repartiments ja no de luxe, sinó de somni, d’aquells que no facin enyorar un passat que, en matèria de belcantisme romàntic, està farcit de noms daurats. La cosa, és clar, es produeix en comptades ocasions, i aquest cop el Liceu l’ha encertada de ple amb una Maria Stuarda que sobre el paper tenia totes les garanties, confirmades damunt de l’escenari. I això que la producció que signen Patrice Caurier i Moshe Leiser de l’òpera de Doniztetti és molt desigual, amb escenes que funcionen i d’altres que ratllen el ridícul. L’aposta d’un vestuari contemporani mantenint les dues reines habillades a la manera elisabetiana no troba el seu encaix en una dramatúrgia de llums i ombres, però que tampoc no molesta.
Deia que l’encert era el repartiment, i això inclou els sis papers integrants, des dels més secundaris com els de Cecil (solvent Vito Priante) o Anna (sinuosa Anna Tobella) fins al trio protagonista, passant pel sempre encertat Michele Pertusi en la pell de Talbot.
Javier Camarena és un tenor que segurament tindrem més vegades al Liceu. I esperem que amb papers molt més llargs que el de Leicester. En tot cas, la seva ha estat una prestació esplèndida pel fraseig, l’estil, la ductilitat i un timbre preciós.
Sempre m’ha agradat Silvia Tro Santafé, però potser (o sense el potser) aquesta ha estat la seva millor actuació al Liceu. Elisabetta de ressonàncies expressives, carregant amb mala bava contra la seva cosina i en un estat vocal envejable. La veu no té un gran volum, però està ben projectada i la línia és impecable.
Després d’haver llegit diverses crítiques (bones i no tan bones) sobre la interpretació que Joyce DiDonato ha anat fent del rol titular, hi havia molt d’interès en escoltar-la com a Maria Stuarda. Ja poden dir missa, que la cantant nord-americana ÉS Stuarda sense pal.liatius. És evident que, en no ser soprano, l’esforç en els sobreaguts es nota, però el centre és meravellós, i els greus són rotunds i ressonants. L’expressió resulta immillorable i el fraseig i la coloratura d’herència rossiniana són contínues lliçons magistrals. A més, és una artista entregada, que ho dóna tot sobre l’escenari, i això és d’agrair, especialment en una obra que si no es canta així no val la pena ni d’abordar.
Dirigia l’orquestra un veterà molt bregat en aquest tipus de repertori: Maurizio Benini, davant d’una solvent formació orquestral titular, sense estridències ni errades i amb passatges resolts amb gust exquisit. El mateix podem dir d’un cor, capitanejat per Peter Burian, homogeni en totes i cadascuna de les seves seccions.

17.12.14

TRAMUNTANA NETREBKO AL PALAU



L’esperadíssim debut d’Anna Netrebko al Palau va superar totes les expectatives: pletòrica de facultats, lliurada al públic, simpàtica i amb desimvoltura escènica, la glamurosa soprano russa va exhibir un mostrari de bondats ja des de la seva primera aparició, amb una generosa i portentosa escena de Lady Macbeth del primer acte del Macbeth de Verdi. El compositor italià va ser el protagonista de la primera part, complementada amb l’ària de sortida de Leonora d’Il trovatore i conclosa amb el duet d’Otello.
L’únic element fluix de la vetllada va ser el tenor Yusif Eyvazov, parella actual d’Anna Netrebko, i que exhibeix un volum estentori, mal controlat, i una insofrible emissió de coll.
Mal menor, en definitiva, atès l’interès que desperta sempre una Anna Netrebko que va  cenrar la segona part en el verisme. Força i magnetisme els de “La mamma morta” d’Andrea Chénier i exhibició del vessant més líric de la Netrebko en pàgines en què el domini de les mitges veus i el cant lligat són els protagonistes. I això recau en “In quelle trine morbide” de Manon lescaut, en “Io son l’umille ancella” d’Adriana Lecouvreuro en la meravellosa ària de la lluna de Rusalka que va ser un dels bisos oferts per la soprano russa davant del públic rendit als seus peus i que havia exhaurit totes les localitats del Palau.
Les muses de l’escenari semblaven, en aquesta ocasió, més vinclades que mai davant d’una exhibició generosa de tècnica i d’art perfectament ensamblats, i davant d’una complidora Simfònica del Vallès dirigida per un obedient Massimo Zanetti, sempre al servei de l’autèntica protagonista, la diva per excel.lència de l’òpera al segle XXI, una tramuntana que va bufar, fresca i amb força, per les parets de l’auditori modernista.

18.11.14

ARABELLA RODONA AL LICEU



Arabella no és, ni de bon tros, la millor de les creacions del binomi Strauss/Hofmannsthal. Però està farcida de bones intenciones i resolta amb escenes d’una bellesa immarcessible, especialment les escenes entre Zdenka i Arabella i els monòlegs d’aquesta última. El músic bavarès s’erigeix, a més, en un orquestrador magnífic, amb un agosarament en el discurs i en el dibuix que ens fa pensar en Der Rosenkavalier però també en Die Frau ohne Schatten. Tot plegat, és clar, revesteix no poques dificultats i dóna com a resultat una partitura complexa i molt difícil de ser executada. I fins i tot de dur a escena, perquè l’aparent frivolitat de la peça i el seu rerefons d’opereta, no deixen d’amagar un metatext en què la crisi del subjecte segueix tan present com les òperes straussianes de les dècades anteriors.

Bon equip vocal al Liceu
El Liceu ha programat en tan sols tres ocasions el sisè títol que marca la col.laboració entre Hofmannsthal i Strauss. El record de les funcions de 1962, que suposava el debut de Montserrat Caballé, no ens ha de fer oblidar la presència, 27 anys més tard, de l’enyorada Lucia Popp en el rol titular. I ara ha estat Anne Schwanewilms, que jo m’entossudeixo a seguir veient com a hereva d’Elisabeth Schwarzkopf, la responsable de ficar-se a la pell de la filla gran dels Waldner. La soprano alemanya no té la pasta de Lisa della Casa –referència inqüestionable d’una òpera gravada poques vegades- però sí el fraseig immaculat, l’agut trencadís, la melositat mozartiana i la carismàtica presència escènica que Strauss demana a un personatge com el d’Arabella. Molt meritori, a més, que la seva excel.lent prestació vocal i teatral estigués per damunt del dolor causat per un esquinç al turmell. Si bé algun gest de la soprano alemanya revelava la fiblada muscular, Schwanewilms va demostrar professionalitat i bon ofici en la que ha acabat resultant –per a mi- la seva millor actuació al Liceu.
Arabella té l’al.licient de ser un títol que aplega tres tipologies de soprano de les que Strauss va utilitzar en gran part de la seva carrera. Perquè, a més d’Arabella, el paper de Zdenka és un altre plat fort de la partitura. Ofelia Sala és prou intel.ligent per minimitzar els punts febles de la seva tessitura i oferir un personatge profundament humà i revestit de carn i ossos, mostrant la ferida interior i la humiliació a què la sotmet la seva família. Reeixida musicalment i amb dicció plusquamperfecta, aquest Zdenko/Zdenka ha estat un regal més dels molts que Sala ha ofert al Liceu.
Fiakermilli és un paper enjogassat i revestit de mala bava, una mica com la Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos, amb ascensions a sobreaguts punyents i incisius. La soprano danesa Susanne Elmark ho ha assumit amb una prestació de premi. Sense ser genial, ha pogut amb tot i s’ha mogut amb gràcia al llarg del segon acte.
El capítol masculí ha tingut tan sols una prestació cent per cent majúscula i amb nom propi: Michael Volle, que per fi ha debutat amb un rol escènic al Liceu -va cancel.lar el 2010 la seva participació en les funcions de Lulu-. El baríton de Stuttgart és un Mandryka lliurat a la causa, d’una generositat vocal extraordinària i d’una entrega escènica com pocs. Senzillament descomunal, va rebre l’ovació que es mereixia pel seu treball antològic. Veu autoritària, gust en el cant i emissió i volum segurs són alguns dels seus millors trets.
Van quedar en un segon terme el Waldner d’Alfred Reiter i el Matteo de Will Hartmann. Reiter acusa un timbre de llenya, tot i que la línia de cant és bona. I Hartmann ens va recordar que Strauss va condemnar els tenors a una tessitura sempre inclement, cosa que es va palesar en un tercer acte insuficient i amb la veu literalment trencada en la seva escena amb Arabella. Una llàstima.
Bon planter de secundaris, amb la luxosa presència de Doris Soffel com a Adelaide, la notable vident d’Ursula Hesse von den Steinen i un bon Elemer a mans de Thomas Piffka.

Direcció
Dirigia l’orquestra Ralf Weikert, que suplia l’inicialment programat Antoni Ros Marbà. El director austríac, que ha treballat poc temps amb l’orquestra titular, ha sabut extreure el so adequat, especialment en un feliç segon acte i un intens tercer. El primer va quedar lleugerament opac, amb nitidesa de la corda i un cert garbuix en els vents. Poc a poc, la funció va anar guanyant en equilibri. Sense ser genial, la de Weikert va ser una direcció capaç de posar dempeus el complex edifici que suposa aquesta òpera.
Per la seva banda, Christoph Loy defuig el caràcter anecdòtic i d’opereta i construeix una dramatúrgia atenta al sentit del text i a les inflexions musicals, amb el contrast del blanc i el negre. Loy pinta la decadència d’una societat que s’esfondra en un magistral segon acte, allunyat del convencionalisme elegant, amb la qual cosa les notes dels valsos que Strauss distribueix al llarg de la partitura esdevenen regust amarg no apte per a tots els paladars. El canvi d’època opta per un segle XX vagament atemporal però reconeixible en les seves formes i molt ben servit per l’escenografia  i vestuari de Herbert Murauer i la il.luminació de Reinhard Traub. Un espectacle rodó, en definitiva.

31.10.14

LUCIA OBRE LA NOVA TEMPORADA DE l'AAOS



Els Amics de l’Òpera de Sabadell segueixen amb els notables esforços per tirar endavant temporades d’òpera amb regularitat i mantenint un nivell notable de funcions amb repartiments molt més que dignes, i que en ocasions han vorejat l’excel.lència.
Lucia di Lammermoor, Orfeo ed Euridice (en versió de concert), L’italiana in Algeri i Turandot (per primer cop a la capital del Vallès Occidental) conformen la 33ena temporada de l’entitat sabadellenca, amb seu a La Faràndula abans de l’inici d’un periple a diversos teatres del país.
Aquesta era la quarta vegada que l’Associació muntava Lucia di Lammermoor, una òpera prou coneguda i reconeguda i que la temporada vinent tornarà al Liceu. El títol de Donizetti, epígon del romanticisme italià (o, del que és el mateix, de la darrera fornada belcantista), ha estat ben servit pel muntatge de Pau Monterde, senzill però eficaç, encara que alguna idea, com l’ofec d’Edgardo al final, podria haver-se resolt d’una altra manera. Bon joc de llums de Nani Valls al servei d’una posada en escena linial i eficaç al servei del drama de Cammarano sobre la novel.la de Walter Scott.
Daniel Gil de Tejada és un bon director de cor, però davant de l’orquestra sempre se li escapen coses. És clar que parlem d’una primera funció, la de l’estrena a La Faràndula, i sabem que hi ha coses que millorararn en el transcurs de les funcions futures. El mestre valencià concerta bé, tot i que se li escapen alguns matisos de la partitura.
Saioa Hernández és una soprano de veu generosa i emissió segura. Però amb el temps l’ha veu s’ha eixamplat en excés i la seva Lucia resulta excessivament dramàtica i poc etèria en moments com el sextet del segon acte i, sobretot, la cèlebre escena de la bogeria al tercer. A Albert Casals li seguim la carrera des de fa uns quants anys i, tot i alguns problemes amb l’inclement registre sobreagut que Donizetti li reserva en l’escena conclusiva de l’òpera, va ser un bon Edgardo, molt segur, molt musical i de bona línia. Com sempre, Ismael Pons va complir amb generositat i lliurament al servei d’un Enrico de manual. Tot plegat al costat d’un Arturo de bona línia a càrrec de Marc Sala i del Raimondo correcte de Xavier Aguilar. Bé el Normanno de Carles Ortiz i l’Alisa de Mercedes Gancedo.

18.10.14

FELIÇ TRAVIATA AMB DOS REPARTIMENTS AL LICEU

He trigat una mica en escriure sobre l'espectacle amb el que el Liceu commemora el 15è aniversari de la seva reinauguració després de l’incendi. Es tracta, per dir-ho ras i curt, d'una molt feliç Traviata, en primer lloc per la posada en escena, acurada, de David McVicar. El director escocès situa l’acció del drama de Verdi i Piave sobre Alexandre Dumas fill cinquanta anys després de l’ambientació original, és a dir cap al 1880. Això permet reforçar l’ambient decadent d’una societat podrida, cosa que en definitiva és el que matarà la dama de les camèlies, al marge de la seva tisi. Precisament, la mort es manifesta en l’omnipresència de la làpida de Violetta –no sempre visible des de totes les localitats- i també en els cortinatges negres que emfasitzen el costat llòbrec d’una partitura que juga amb llums i amb ombres. Moltes més ombres que no pas llums en aquest cas, però sempre amb escenes de gran efecte i amb una especial dedicació a la direcció actoral i a la caracterització de personatges. Sòbria (però magnífica) escenografia i vestuari de Tanya MacCallin i magistral il·luminació de Jennifer Tipton.
McVicar entén el drama de Violetta des d’una doble perspectiva. D’una banda, des del propi Dumas, que comença la seva novel.la amb l’evocació de Marguerite Gautier (la futura Violetta de Piave/Verdi), a la que fins i tot visita a la tomba, fins i tot obrint el sarcòfag i amb una escabrosa descripció del cadàver de la seva antiga amant. McVicar mostra, durant el preludi, els mossos encarregats de subhastar el mobiliari de Violetta durant la seva agonia. Si bé aquest aspecte queda un pèl desdibuixat, resulta d’una alta eficàcia dramàtica. D’altra banda, el director d’aquest muntatge llegeix La traviata des de la interioritat del personatge, aïllat i sol de manera explícita quan, al final del segon acte, el passadís obert pels assistents a la festa de Flora ens mostra Violetta avançant cap al fons, en un camí obert inexorablement a la tomba.

Nivell musical unitari
La partitura verdiana és sensacional i un cop més se n’ha demostrat l’eficàcia dramàtica i la inventiva musical. Això passa quan davant del fossat orquestral hi ha una batuta de prestigi. Aquest és el cas d’Evelino Pidò, que coneix molt bé la partitura. La matisa, en detalla racons ocults i treu un so magnífic de l’orquestra titular, ben complementada amb un cor més que correcte en els dos primers actes. Una de les grans virtuts de Pidò, en definitiva, és la d’explorar racons ocults, de desvetllar frases instrumentals, jugant magistralment amb la preeminència de determinats plans sonors i amb l’evolució dramàtica d’una partitura de grans ressonàncies narratives. Va obtenir una merescuda ovació al final de la representació i també al principi del tercer acte. Bravo, maestro!
Ho dic sense embut: m’agrada, i molt, Patrizia Ciofi. És cert que la veu de la soprano italiana ni és bonica ni és poderosa en qüestions de volum. La cosa forma part d’una anatomia i d’una fisiologia que no podem canviar. Però un/a cantant amb veu bonica i de veu estentòria i res més a mi no em serveix. La Ciofi és una artista de cap a peus que es fica en la pell d’un personatge que serveix amb un lliurament total. I només això ja és d’agrair. La seva Violetta commou per la generositat expressiva, per la sincerat i per l’entrega a la causa. La Ciofi ÉS Violetta i se li poden esmenar algunes coses, però no la prestació en el seu conjunt. En tot cas, és cert que tendeix a una visió intimista del personatge, més procliu a la sinuositat de l’”Addio del passato” que no pas en l’expansivitat d’un “Amami, Alfredo!”. En el segon repartiment, Elena Mosuc exhibeix uns dots i una tècnica del tot immaculades. Els atacs als sobreaguts (excepte un mi bemoll conclusiu culminant un “Sempre libera” que va ser tanmateix de manual), la projecció, l’adscripció a l’estil... tot funciona. Fins i tot amb les llicències que la soprano rumanesa es/ens regala, com ara un immaculat cant lligat en les diferents estrofes que integren l’”Addio del passato”. Mosuc canta una Violetta excepcional a les dues escenes del segon acte. Però... no emociona. A no ser que el que vulgui emocionar-nos sigui l’exhibició d’uns dots absolutament excepcionals. Perquè el que li falta a la Mosuc és tremp teatral, anar més enllà del cant per erigir-se en intèrpret.
En el primer repartiment, vam tenir Violetta i vam tenir família Germont al complet. Perquè el cant elegant, matisat i amb fraseig curós de Charles Castronovo, -debutant al Liceu- va servir un Alfredo Germont de gran categoria, extraordinari al primer acte, potser més apocat a la primera escena del segon (millor l’ària més que no pas la cabaletta) i, de nou, brillant a la segona escena i al tercer acte. Autoritat majúscula la del Giorgio Germont del baríton búlgar Vladimir Stoyanov, perfectament emmotllable al prototípic “baríton Verdi” per elegància i sensibilitat. I també per inicisió en el seu discurs del segon acte, amb una evolució creixent en la seva llarga escena al costat de Violetta. I amb una actuació actoral impecable.
Al segon repartiment, Alfredo va ser assumit per un tenor discret i de veu insignificant per l’escassa personalitat, si bé Leonardo Capalbo exhibeix un color vocal bonic. Bonic i prou. Per contra, l’autoritat de Germont es va tornar a imposar, ara amb el cant precís d’Àngel Òdena. Va tenir un petit i poc rellevant lapsus en l’escena amb Violetta, però la professionalitat del baríton tarragoní aviat es va ensenyorir de la situació fins a un “Di Provenza” senzillament magistral.
L’aiguabarreig de secundaris ens va reservar bones actuacions en el cas de Gemma Coma-Alabert (Flora) i Toni Marsol (Baró Douphol), al costat d’altres cantants de rendiment molt discret.

La nit de l’estrena ens va fer reviure les millors nits del Liceu en el marc d’una temporada inaugurada amb tota la pompa i circumstància de les grans ocasions. I és que La traviata sempre hauria de ser un gran esdeveniment.