21.5.15

COSÎ LÚCID I PESSIMISTA AL LICEU


Sempre m’han agradat els muntatges operístics que coincideixen plenament amb la idea prèvia que tinc d’un o altre títol. Per raons d’afinitat èstica i estètica amb el repertori mozartià, acumulo més d’una vintena de Così fan tutte a les meves espatlles (vull dir vistos en teatres), a més dels setze que tinc a casa en DVD. I, sobretot després d’haver vist dues vegades el muntatge de Claus Guth a Salzburg i el de Michael Haneke a Madrid, em refermo en la idea que una de les tesis més plausibles de la darrera obra del binomi Mozart-Da Ponte és que la infidelitat ens fa feliços, i que la impossibilitat d’aquesta infidelitat produeix molta insatisfacció. Especialment en el context d’una societat hipersexualitzada, que els apòstols de la postmodernitat i dels temps líquids han estudiat i treballat a fons. Parlo, és clar, dels Lipovetsky, Serroy, Bauman, Baudrillard i tants altres.
Damiano Micheletto concep la seva lectura de Così fan tutte des del pessimisme més absolut, llegint en clau dramàtica una òpera buffa que ho és en la seva superficie i en la seva forma, no pas en el seu fons. La ubicació en un espai tan impersonal com protector de les nostres misèries com un hotel de disseny hi-tech serveix en safata la concepció dramatúrgica del regista venecià, ben agombolat per l’escenografia de Paolo Fantin, el vestuari de Carla Teti i la il.luminació de Fabio Barettin. El treball sobre els personatges és minuciós, especialment focalitzat en Despina i Don Alfonso. Aquest darrer, que esdevé odiós, és llegit en clau donjoanesca però amb un clar decadentisme que converteix el vecchio filosofo en una desferra humana.
Aquesta és una òpera que, tot i haver-se estrenat a Barcelona el 1798, ha tingut poca fortuna a la nostra ciutat. Després de les funcions divuitesques al Teatre de Santa Creu, no va reaparèixer a la Ciutat Comtal fins el 1930, i la seva vida al Liceu no ha tingut mai una acceptació unànime ni entusiasta. Hi deu contribuir, sens dubte, la seva disposició cambrística, no sempre apta per a les dimensions del Gran Teatre de La Rambla, però també que el públic de casa nostra és en general poc procliu a l’òpera divuitesca. Aquestes funcions, però, crec que poden considerar-se de les millors que hem tingut de Così al Liceu. Almenys, de les que jo recordo de quan vaig veure l’òpera mozartiana per primera vegada, la temporada 1989-90.
Josep Pons sempre ha servit Mozart honestament. I ara no se n’ha escapat, malgrat alguns protestaires (els de sempre). A les seves mans, no ha estat un Così certament genial, però sí meticulós i atent als contrastos dinàmics de la seva escriptura. Potser ha optat per uns temps massa lents en alguns passatges, i per uns criteris filològics als quals no sempre ha respost bé l’orquestra titular. Però la concertació ha estat correcta i no hi ha hagut pífies ostensibles al fossat, cosa que en Mozart sempre resulta greu, atesa la transparència dels seus pentagrames.
Sobre l’equip vocal ha planat l’homogeneïtat, amb un nivell més que notable. Ja era hora que Juliane Banse debutés al Liceu. Ho ha fet amb una Fiordiligi excel.lent en els conjunts i francament bé en pàgines tan compromeses com “Per pietà”, al segon acte després d’un correcte (i prou) “Come scoglio” al primer. La veu tendeix a ser opaca en algun registre, però la professionalitat i la musicalitat són evidents.
Dorabella ha estat a mans de Maite Beaumont, sempre complidora i amb els esgarips que li pertocaven a “Smanie implacabili” i amb la tendresa i sensualitat addients en el seu duet amb Guglielmo (“Il core vi dono”) al segon acte.
El capítol femení es complementava amb una deliciosa Sabina Puértolas en la pell d’una Despina sensual i sinuosa, generosa vocalment, amb plenitud d’estil mozartià i amb una envejable lleugeresa escènica, incloent moviments de ball molt carismàtics.
Joel Prieto havia de cantar un gran paper al Liceu després del seu debut com a Fenton en el Falstaff de la temporada 2010-11. I Ferrando és un plat fort, fortíssim, tot i la supressió (lamentablement ja habitual) de l’ària “Ah, lo vegg'io”. Lleugeresa i volatilitat, però també rotunditat en l’emissió han estat presents al llarg i ample de la prestació del tenor madrileny.
Joan Martín-Royo sempre ha demostat ser un baríton adequat per a Mozart després d’haver-lo vist en papers tan emblemàtics com Figaro i Papageno. El seu Guglielmo té la simpatia pròpìa del personatge, però també la mala bava que el muntatge de Michieletto reforça en l’amic de Ferrando. El baríton barceloní, que no té una veu gran, va saber emetre amb intel.ligència les gràcies de la seva part, marcialitat inclosa en les dues àries que Mozart li reserva.
Pietro Spagnoli encarna un Don Alfonso odiós, molt ben caracteritzat i cisellat per la mà del director d’escena. I el baix italià hi aporta un cant dels que senten càtedra. No pas per color (gens fosc) sinó per la manera d’estar en escena i d’emetre les sibil.lines sentències del text de Da Ponte.
Prestació correcta del cor i bon treball de figurants per a un muntatge que valdrà la pena veure en les successives funcions que li reserva el Liceu. I també amb un segon repartiment que promet. Fins al 31 de maig.



1.5.15

PLÁCIDO DOMINGO TORNA A TRIOMFAR AL LICEU

A aquestes alçades, Plácido Domingo ja no ha de demostrar res a ningú. I, és cert, no se l'aplaudeix per com canta ni pel que canta -faci el que faci, serà sempre un tenor-, sinó pel que ha estat, pel que ha fet i pel que ha donat i segueix donant al món de l'òpera: TOT. Per això, aquests Foscari al Liceu no seran més que una anècdota, una nota a peu de pàgina de la trajectòria de Domingo dins i fora del nostre Gran Teatre. Això sí, la reserva dels dos primers actes va derivar en un tercer en què el cantant espanyol va exhibir el seu art i tota la seva generositat, culminada amb un "Ah! Rendete il figlio a me" que va acabar provocant el deliri entre el públic assistent.
Un públic que omplia el teatre fins a la bandera per escoltar una òpera, la sisena del catàleg de Giuseppe Verdi, que ni és gran cosa ni és de les millors del període "di galere" del compositor italià. I un teatre ple de públic poc habitual, disposat més aviat a lluir-se amb pentinats de perruqueria de dijous a la tarda i de vestits escotats que, per sort, ja pràcticament no veiem al Liceu.
Anècdotes a banda, l'experiència d'escoltar I due Foscari al Liceu ha resultat molt positiva per escoltar Lyudmila Monastyrska, soprano ucraïnesa que ha cantat la part de Lucrezia amb una veu ressonant, com si sortís projectada per un canó de gran tirada. Monastyrska té un cant expressiu, ideal per a rols verdians molt més dramàtics (un bon amic em cantava ahir les excel.lències de la seva Leonora de La forza...), però que en la part cantada al Liceu va exhibir un innegable do per al cant d'agilitat. Certament, Domingo justificava plenament l'assistència al Liceu, però la soprano ucraïnesa va ser, de llarg, la triomfadora de ple dret.
Quina llàstima que Aquiles Machado no hagi sabut aprofitar el seu farntàstic instrument i que el repertori erràtic que ha abordat al llarg dels darrers deu anys li impedeixi arrodonir una part, la de Jacopo Foscari, per la que té una gran capacitat. El fraseig i les mitges veus de vegades s'esquerden enmig d'una línia canora que promet.
Molt bé els secundaris i partiquins, Raymond Aceto, Maria Miró i, sobretot, un Josep Fadó sempre desaprofitat en un teatre que li hauria de donar rols de més responsabilitat. Tot plegat amb la direcció d'un debutant al Liceu, Massimo Zanetti. La seva batuta va estar sempre al servei dels cantants, especialment d'un Plácido Domingo que, en haver-se anunciat la seva bronquitis, va necessitar molta cura per part d'una orquestra amb plans volumètrics al servei de les possibilitats del cantant convalescent.

27.4.15

"TURANDOT" O EL GRAN REPTE ASSOLIT A SABADELL



Efectivament, era un repte. Perquè arribar a muntar Turandot ja és un èxit i fer-ho, a sobre, per damunt de les expectatives és digne d’elogi. Ho han aconseguit els Amics de l’Òpera de Sabadell, amb un muntatge de l’òpera pòstuma de Puccini que ha obligat a reforçar cor i orquestra. L’excel.lent rendiment de la Simfònica del Vallès, amb el cor d’Amics de l’Òpera complementat per la Polifònica de Puig-Reig i la Coral de l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau amb la direcció de Daniel Gil de Tejada ha estat el principal atot de l’última producció d’enguany de l’entitat del Vallès Occidental. Carles Ortiz ha sabut treure el màxim partit de la tràgica història de la princesa Turandot, amb intel.ligència i recursos imaginatius en el marc de la intel.ligent escenografia de Jordi Galobart i el bonic vestuari del Teatre Principal de Palma de Mallorca.
Maribel Ortega interpretava en la funció que vaig veure -ahir diumenge- el rol de la princesa de gel. Aguts robustos, homogeneïtat tímbrica i caràcter han estat les principals armes de la soprano andalusa. Poderosíssims i segurs els sobreaguts del tenor Andrés Veramendi en la pell de Calaf, amb una prestació completa, conscient de l’heroisme arrogant del personatge. Nou triomf per a la soprano Eugènia Montenegro, una Liù que mostra la seva feblesa externa però també la fortalesa interior –al revés que Turandot- amb una prestació vocal més que notable. Bon Timur d’Elia Todisco i esplèndids els tres ministres Ping, Pang i Pong cantats respectivament per Carles Daza, Bartomeu Guiscafré i Marc Sala. I emocionant que el tenor Dalmau González hagi estat l’Emperador en un espectacle igualment emocionant. Perquè arribar fins aquí demostra la maduresa i consolidació de l’entitat sabadellenca, posant en marxa, i amb èxit, un dels títols més populars i alhora més difícils del catàleg de Giacomo Puccini.
I la temporada vinent, nous plats forts per als Amics de l’Òpera de Sabadell: Nozze di Figaro per obrir boca; després, doble programa amb les delicioses Serva padrona i Segreto di Susanna; l’Otello de Verdi per sumar-se al d’aquest estiu de Peralada i al del Liceu el proper hivern; i finalment el retorn de la sempre ben acollida Madama Butterfly. Déu n’hi dó.

18.4.15

UNA "CARMEN" SALVADA PER BIEITO



Malament quan surts d’un teatre d’òpera satisfet al cent per cent per la producció escènica i salvant pels pèls el repartiment vocal i la direcció orquestral. És el que passa amb aquesta Carmen al Liceu, que recupera la magnífica posada en escena de Calixto Bieito, vista al teatre de La Rambla de Barcelona per primera vegada el 2010 però estrenada el 1999 a Peralada. L’espectacle reforça la idea del món mascle que envolta Carmen, una dona maltractada des de la seva primera aparició, tot i lluitar per la seva indòmita llibertat. Setze anys després d’haver-la vista per primera vegada, la producció manté la seva força i coherència.
També havíem vist, fa cinc anys, la mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon en el rol de gitana cigarrera. I ens mantenim en el que vam dir aleshores: la cantant francesa, bellíssima i sensual i actriu excel.lent, exhibeix una bona línia de cant però peca de fredor i d’excessiva distància cap al personatge de Carmen, mancada en la veu d’Uria-Monzon de carnalitat i desimboltura. La seva prestació vocal al quart acte, magnífica, no va ser suficient després d'una habanera molt correcta i una ària de les cartes sense abocar-se a la pulsió tràgica inherent a aquesta magnífica pàgina, segurament l'única en què Carmen es mostra en tota la seva essència, nua i sense màscares.
El Don José de Nikolai Schukoff va exhibir correcció i poca cosa més. El color és massa canviant en els diferents registres, i aquesta manca d’homogeneïtat va afectar la interpretació de l’ària de la flor -amb un si bemoll atacat sense el pianíssim prescrit en la partitura-, si bé el tenor austríac va guanyar molts punts en l’escena final.
Excessiu i descontrolat l’Escamillo de Massimo Cavalletti, contingut en la justa mesura tan sols en el duet amb Carmen al quart acte, però amb uns cuplets de sortida massa estentoris i amb inflexions expressives fora de lloc. Una llàstima, perquè n'esperàvem molt.
Com Cavalletti, debutava al Liceu la soprano Evelin Novak, Micaëla de mitjans sobrats i que va estar senzillament correcta. La soprano croata va emmotllar-se a la dolçor del personatge, però el va oferir d’una manera excessivament plana. Certament, Bizet no va escriure aquesta part amb un gran desplegament d'inventiva dramatúrgica, però el personatge demana més relleu teatral.
Complidors i amb bon nivell els secundaris Àlex Sanmartí (Moralès), Giovanni Battista Parodi (Zuniga), Marc Canturri (Dancaïre), Francisco Vas (Remendado), Núria Vilà (Frasquita) i Itxaro Mentxaka (Mercédès), complementats pel cor preparat per Conxita Garcia, a l’espera del nomenament del nou titular després de la marxa sobtada de Peter Burian. Rendiment de notable alt el de la massa coral.
L’orquestra va rendir a mitges i la direcció d’Ainars Rubikis no hi va ajudar massa. El director letó va passar de puntetes pel contingut dramàtic de la partitura, i va ser el responsable de passatge alarmantment desquadrats al llarg de la vetllada, seguida per un públic estrany, enraonador i que en més d’una ocasió va aplaudir allà on no tocava.

19.3.15

DESASTRÓS "TRISTAN UND ISOLDE" AL LICEU



Una sensació de presa de pèl i d’indignació es va ensenyorir, la nit d'ahir dimecres, al Liceu, en el marc de la versió en concert de Tristan und Isolde propiciada a mitges pel teatre de La Rambla i per la temporada Ibercàmera.
Certament, la sumptuositat orquestral es va ensenyorir al Gran Tetre del Liceu en ocasió per la direcció de Valery Gergiev davant de l'Orquestra del Teatre Mariinky i del cor del coliseu barceloní. Ja des del preludi, el director rus va deixar clar que qui manava era ell i que el protagonista absolut de la vetllada seria la música wagneriana, servida amb el tremp la teatralitat i la sumptuositat que demana. Gergiev va oferir una versió lliurada a la causa, sense excessos ni histrionismes, però sí amb gran volada dramàtica. Amb tot, les promeses del primer acte es van diluir en un final del segon una mica confús. Al tercer, tot -insisteixo, a nivell orquestral- va millorar, encara que Gergiev tendeix a tapar les veus. De tota manera, el capítol orquestral a ser el millor de la vetllada, perquè el vocal va ser allò de donar gat per llebre.
La Isolda de Larisa Gogolevskaya va acusar un color massa canviant en els diferents registres, uns greus esqueixats i una emissió molt oberta i descentrada, tot i una expressivitat al primer acte molt d'acord amb la direcció de Gergiev. Però la seva és una Isolda impossible, mal cantada i mpitjot pronunciada. Robert Gambill va ser un Tristany correcte i polit al primer acte, molt just al segon i massa sofrent al tercer, amb una prestació vocal no sempre suficient i amb patiment inclòs en el quadre de Kareol. El naufragi es feia previsible després de la descomunal pífia que van ser els tres quarts d'hora de duet al segon acte.
Yulia Matochkina i Evgeny Nikitin encarnaven respectviament els rols de Brangäne i Kurwenal, amb interpretacions molt diferents: ella sòlida, efusiva i plenament imbuïda de l'estil que Wagner demana a la confident d'Isolda; un pèl descentrat Nikitin com a Kurwenal, amb intervencions molt, massa desiguals.
El paper de Rei Marke va ser assumit per Mikhail Petrenko, de noblesa suficient i bona línia de cant, subratlant el majestàtic dolor del personatge, tot i que no sempre amb la rotunditat exigida en el cos central del seu registre. Anecdòtic el Melot de Yuri Alexeyev i correcte el mariner de Dmitry Voropaev.
Bon paper el del cor titular del Liceu al llarg d'una vetllada que ens deixa les dents llargues davant d'una orquestra com la del Mariinsky, a anys llum de la nostra realitat orquestral, dins i fora del Liceu. Però que vocalment va ratllar la vergonya aliena. I una òpera no és tan sols una bona orquestra i un bon director. Crec que puc dir que ha estat el pitjor Tristany de la meva vida.

12.3.15

SIEGFRIED D'ALÇADA AL LICEU



De les quatre òperes que integren L’anell del Nibelung, Siegfried és la més complexa. Ho és en primer lloc pel tractament orquestral, eminentment simfònic, i que demana un treball molt acurat. Davant de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons s’ha preparat a fons amb els seus músics. El tractament leitmotívic presentava un detallisme molt ben resolt per una fusta cohesionada, uns metalls més que suficients i una corda a la que tan sols li va faltar una mica més d’empast a la secció greu. Es podria observar que a Pons li va molt millor la feina de miniaturista més que no pas la del sentit narratiu global, però indubtablement aquest Siegfried és el millor dels títols wagnerians dirigits pel mestre de Puig-Reig al Liceu. Les esbroncades que va rebre al final dels dos primers actes responen tan sols a les obsessions personalistes d’algú entossudit a enfonsar el director titular de l’orquestra del Liceu. A fe que no ho aconseguirà.
La segona jornada de L’anell del Nibelung és igualment difícil pel tractament vocal, d’extrems, tant en personatges omnipresents (com el rol que dóna nom a l’òpera) com en els que apareixen en moments puntuals. Per primer cop al Liceu, i com es fa en teatres com la Bastilla de París o el mateix Festspielhaus de Bayreuth, la directora artística va sortir abans d’alçar-se el teló per donar la cara i anunciar que Lance Ryan, convalescent d’una grip, no podria assumir la part de Siegfried i que ocuparia el seu lloc Stefan Vinke, previst per al segon cast. El tenor alemany exhibeix un cant resistent, que va permetre-li arribar al final sense fissures. Certament, la veu és tímbricament poc heroica i la projecció –especialment al primer acte- va ser poc descarada, però en general va complir al llarg de cinc hores extenuants de representació. Irène Theorin va confirmar, a l’escena conclusiva, que és una Brünnhilde de referència. Un cant sinuós, amb domini de mitges veus en el passatge “Ewig war ich, ewig bin cinc” que va ser de matrícula d’honor al llarg de l’escena conclusiva.
Si dèiem abans que aquest Siegfried és el millor que ens ha brindat aquesta Tetralogia liceista, també ho és per part d’Albert Dohmen, un Wanderer/Wotan que marca territori des de la seva primera intervenció. Al tercer acte va mostrar inicialment signes de cansament, però de seguida el diàleg amb Erda i poc després amb Siegfried va confirmar el que ja sabem: el baix baríton alemany serà un Wotan per a la història. Precisament, Erda va ser assumit per una Ewa Podlés que comença a mostrar signes de decadència vocal amb pèrdua d’homogeneïtat en els diferents registres, però el rol tel.lúric que Wagner li reserva a Siegfried li permet algun altibaix que no desmereix una interpretació d’alçada.
Peter Bronder és un veterà i demostra que Mime és un rol que li va com anell al dit, tant escènicament com vocalment. En la línia d’alguns antecessors il.lustres que han assumit el paper del nan, Bronder reforça el cantó grotesc del repugnant personatge, en una opció que no sempre pot agradar però que, per als qui creiem que Mime no té la intel.ligència sagnant d’Alberich, ja ens està bé. Per al.lusions, aquest últim és interpretat al Liceu per un Jochen Schmeckenbecher complidor i sense que brilli especialment. Un cantant amb millor línia expressiva més que no pas canora, en tot cas. Notable, també, el Fafner d’Andreas Hörl, molt millor sense amplificació que no pas en els passatges que canta amb microfonia des de la suposada cova. Excel.lent, d’altra banda, la veu de l’ocell a càrrec de Cristina Toledo.
La producció que signa Robert Carsen, i que el dia de l’estrena no va comptar amb cap responsable a l’hora de les salutacions, continua fidel amb la seva idea de la destrucció paulatina de la naturalesa com a culpable de la caiguda dels déus. El fet de veure una òpera per temporada d’aquest Anell... fa que s’oblidin algunes idees exposades a Die Walküre i, sobretot, a Das Rheingold. Però també m’atreveixo a dir que aquest títol és, si més no en el terreny escènic, el millor dels vistos fins ara d’aquesta Tetralogia procedent de Colònia. Tot està molt ben explicat, amb un minuciós treball de caracterització de personatges i amb idees francament bones com tot l’acte primer, la cova i la mort de Fafner i l’escena final. D’altres poden ser més discutibles, com ara una Erda reduïda a dona de fer feines dels senyors del Walhalla.
Títol complex, en definitiva, però molt ben servit en un Liceu no precisament ple la nit de l’estrena i que encara reserva força entrades per a una òpera indispensable.

27.2.15

TEMPORADA 2015-16 DEL LICEU



El seny d’una banda, però també la capacitat de continuar presentant propostes que segueixin fent del Liceu un teatre d’òpera que ha de mantenir la seva preeminència a escala internacional, semblen ser les notes dominants de la propera temporada 2015-16 presentada avui als mitjans de comunicació.
Christina Scheppelmann ha assumit gran part de la programació tancada per Joan Matabosch, però ha aportat grans de sorra que són molt més que això, ja que semblen apuntar quines seran les seves línies futures d’actuació. Començant per un Benvenuto Cellini (tardor del 2015) que no tan sols suposa el retorn de Berlioz al teatre de La Rambla (a l’espera que algú se’n recordi algun dia de Les Troyens), sinó també l’aposta per un director d’escena tan singular com Terry Gilliam. Singular i iconoclasta però que no és dels que busquen l’escàndol per l’escàndol. En la línia, en definitiva, que va anunciar la directora alemanya en la seva primera trobada amb la premsa barcelonina, l’estiu passat.
L’altre element destacable de la gestió artística de Scheppelmann és la seva confiança en cantants de casa, joves però amb carreres més o menys encarrilades. El cas d’Albert Casals seria un d’ells, per no parlar de la soprano guanyadora del primer premi de l’edició d’enguany del Viñas, Olga Kulchysnka, que serà Musetta al segon repartiment de La bohème.
La temporada operística, després de l’espectacle de ballet amb El llac dels cignes a càrrec de l’English National Ballet i amb la presència de Tamara Rojo., comença el 7 d’octubre amb un Nabucco amb Ambrogio Maestri en el rol titular. Verdi acabarà sent l’autor més programat, perquè s’hi afegeixen un Otello amb Alexander Antonenko i un Simon Boccanegra que servirà per festejar el 50è aniversari de Plácido Domingo d’ençà del seu debut al Liceu. I que ara torna com a baríton, com se sap.
Dos seran, tanmateix, els “moros de Venècia” presents a l’escenari del Liceu, perquè l’Otello de Verdi compartirà escenari amb el de Rossini –això sí, en versió de concert- amb Gregory Kunde. Duel de tenors-titans, dels que fan il.lusió. Si a això afegim que l’òpera rossiniana no puja a l’escenari del Liceu des del 1877, entendreu que la salivera faci acte de presència.
No sé fins a quin punt la programació del Teatro Real ha condicionat la del Liceu. Ho dic perquè programar en versió semi-escenificada Written on Skin de George Benjamin –amb direcció musical del mateix compositor- un sol dia (16 de març) i just 24 hores abans que la mateixa òpera s’escolti a la capital espanyola, fa tuf d’una certa competència. Això sí, el Real s’haurà apuntat la primícia de presentar l’espectacle de la Komische Oper berlinesa, una Flauta màgica inspirada en l’univers cinematogràfic de Buster Keaton... sense que s’anunciï el director musical. Al Liceu, l’òpera de Mozart tancarà temporada el 28 de juliol.
Abans, haurem tingut l’oportunitat de tancar Anell del Nibelung amb un Götterdämmerung que ha estat a punt de caure del cartell, de recuperar La Bohème amb posada en escena de Jonathan Miller i amb direcció musical de Marc Piollet davant d’un doble repartiment (juny i juliol del 2016) i d’assistir a les lluites entre els Capuletti e I Montecchi amb tres noms de pes: Elina Garança, Patrizia Ciofi i Antonino Siragusa. I atenció al segon repartiment de l’òpera belliniana, perquè Silvia Tro Santafé, Ekaterina Siurina i Celso Albelo prometen i de valent. La quota tardobelcantista, per cert, té un altre al.licient, el debut de Juan Diego Flórez com a Edgardo al llarg de les funcions de Lucia di Lammermoor que seran, per a molts, un bon regal de Nadal (les 14 funcions del títol donizettià es faran entre el 4 i el 29 de desembre).
Una tercera òpera en versió de concert (Serse, amb direcció de Spinosi), un recital de Joyce DiDonato, un concert amb Diana Damrau i una programació de concerts que inclou entre els seus atots el nom de Riccardo Muti, asseguren la qualitat d’una temporada que, pel que algú ens ha dit, plantejarà una política de preus revisats a la baixa. Tant de bo.
I atenció a la programació infantil, perquè caldrà estar atents a Aria Kadabra, proposta que sintetitza els conctinguts de la temporada en clau de màgia. Cal no perdre de vista la pedrera de joves espectadors, potencials mantenidors del futur del primer equipament cultural de casa nostra.